Aproximació històrica a l’Estat postcolonial africà: El cas de Moçambic (IV)

Conclusions

Ara quan escrivia l’últim tram del treball, i en general durant tota la elaboració del text, em venia a la ment el cas més proper que hom té, en relació als reptes de l’Estat: el cas Catalunya-Espanya. I es que aquest cas és extremadament eficaç a l’hora d’explicar la crisi actual i m’atreviria a dir global, per la qual passa l’Estat-nació. Sí, així és, al mateix bressol on va néixer l’Estat modern, avui dia es desencadenen processos interns que posen en perill la integritat dels Estats entesos com a unitats estanques i totalment uniformades. L’Europa dels pobles que Proudhon va idealitzar en les seves paràboles, aleshores utòpiques, sembla que no estan tant lluny. Pot semblar agosarat l’apunt, però  com la burgesia burocràtica europea no sàpiga llegir bé els temps, és molt possible que si més no al desencadenament de tal procés, hi puguem assistir.

El jacobinisme francès va triomfar, i avui dia occitans, bretons o els pobles de Còrsega, encara es consideren inferiors i participants d’un folklore regional (si més no, la majoria), ja que allò important, és ser francès. A Catalunya però, les coses han anat d’un altre manera. Tot i els intents incansables per part d’Espanya per copiar les ànsies centralistes del país veí, les nacions de la península, han seguit existint. I es que no tothom té el savoir faire del francesos, i per tant ho es mira d’establir una adequada salsa nacional (Bosch, 1998:43) o el projecte arrasador de diferències i centralista d’alguns països -com Espanya- es tornarà del tot impracticable. Alfred Bosch, apunta cap a formes federals en les que es reconeguin i es respectin les diferents identitats, tot i que a casa nostre l’historiador es veu abocat a la defensa de la identitat catalana, ja que com s’ha vist, Espanya no mostra voluntat negociadora. Segurament, es que el mateix concepte d’Espanya, sembla ser que ja d’entrada nega un altre idea que no sigui la defensada per l’actual govern i tota la casta que l’envolta, com diu en Bernat Muniesa, “els de sempre”. Si un altre Espanya es possible, molt segurament li haurem de canviar el nom, com ja van fer Macià i Companys, des del balcó de la generalitat.

Tornant al cas africà, ens veiem obligats a dir que si hi han problemes de concepció de l’Estat al mateix lloc on aquest fou creat, com no els ha d’haver quan aquest model s’ha volgut pensar com a universal i etern. Les societats africanes no es regien per poders basats en un Estat-Leviatán sobre el territori a través d’una administració militar o civil, sinó en el manteniment i renovació de les relacions entre persones que ostenten diferents posicions jeràrquiques (Farré, 2007: 366). Es interessant arrel d’aquesta última afirmació de l’Albert Farré, destacar que igual que l’Estat no s’ha desenvolupat a l’Àfrica com a Europa, el tema de les identitats ètniques o els nacionalismes, mai ‘han entès a l’Àfrica com a ens tancats, sinó més bé com a sistemes oberts on la fluïdesa i la convivència van possibilitar tant l’establiment i bon funcionament de xarxes comercials com el reconeixement de la diferencia entre grups que es reconeixien sota la mateixa autoritat, com per exemple un rei africà.

Com a simple aprenent de la tasca que aquí he volgut desenvolupar, no puc pas concloure amb teories i solucions que facilitin el futur. Ara bé, si que puc destacar allò que crec que marca un camí, una tendència, diferent del devenir al que estem acostumats. Per molt que s’hagi volgut instaurar una globalització al mode occidental, tot escampant pel món models nascuts a Europa (Estat-nació, democràcia, capitalisme, etc.), la dinàmica no sembla adequar-se a les voluntats polítiques occidentals. Tot pensant que el progrés i la modernitat vindrien de la mà dels models ara comentats, des de fa uns anys, sembla que tal veritat aparentment irrefutable, es doblega davant la tradició africana. És ben rar, però quan més dosis de modernitat occidental -tan fora com a dins del propi Occident- més recalcitrant es tornen les arrels de la tradició. El món negroafricà, segueix sent una frontera cultural, i això es pot concebre com a una amenaça per a la globalització occidental, o bé com a una de les esperances més radiants que la terra ens mostra a la humanitat vacil·lant.

keep-calm-it-s-time-for-africa

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s