Aproximació històrica a l’Estat postcolonial africà: El cas de Moçambic (II)

La Transició política africana

He titulat així aquest apartat, per posar de manifest el canvi que pateixen les formes de poder i d’Estat a l’Àfrica negra, en referència als models precolonials abans exposats. Canvi que vindrà propiciat, primer pel contacte desigual que es dona entre els segles XV i XIX, entre Occident i Àfrica; i desprès per l’ocupació i dominació occidental dels pobles africans durant el colonialisme. Es sobretot a partir d’aquest segon moment (s.XIX i XX) quan es pretén inculcar als pobles colonitzats el tipus d’administració occidental. D’aquesta barreja d’influencies (algunes forçades), és d’on sorgirà el futur Estat africà postcolonial, del qual parlarem més endavant. Ara caldrà fer un repàs ràpid per l’etapa colonial i concretament pel colonialisme portuguès, per tal d’analitzar l’Estat que sorgeix desprès de la teòrica “descolonització”. En el cas de les colònies portugueses el camí cap a les independències es va convertir en un procés d’alliberació normalment radicalitzat, que a Moçambic va derivar en una guerra entre faccions: Frelimo i Renamo.

Cal tenir ben clar que la relació d’Europa amb l’Àfrica negra, des del segle XV en endavant, va voler ser sempre, de dominació dels septentrionals vers els meridionals. L’esclavisme, fou el factor fonamental del subdesenvolupament que Europa va provocar a Àfricà (Rodney, 1982: 111). Desprès de gairebé quatre segles de dessagnament i amb el capital humà molt vilipendiat, Àfrica estava preparada per a ser colonitzada, no sense presentar importants resistències. Les conseqüències de tant desastrosa època, s’allarguen fins avui dia, malgrat que des de la politologia més oficialista s’hagin volgut carregar totes les culpes dels mals de l’Àfrica actual a l’època colonial. Tot i així, és ben cert que és durant el colonialisme quan es consolida la dominació. Aquells quatre segles d’esclavisme en el comerç triangular a l’Atlàntic, foren el mecanisme d’extorsió que va permetre l’acceleració del sistema capitalista capitanejat per Occident, i la instauració de tal sistema socioeconòmic a nivell global (Rodney, 1982: 176).

Convençudes de que Àfrica era una terra sense civilització i història, i que per tant els africans eren éssers endarrerits culturalment, les potencies europees es van repartir i van ocupar bona part del continent africà. Les teories que van avalar l’atac colonial foren diverses, però una de les més encertades es sense dubte la que apel·la per la reducció i exportació de les tensions internes europees a territoris disponibles (Iniesta, 2007:178). El sistema de govern que es va implantar a les diferents colònies tot i tenir trets diferents depenent de la potencia europea que estigues darrera, tenia un objectiu comú: obtenir el major rendiment possible de les societats dominades, és a dir, l’explotació dels recursos naturals del continent per alimentar les industries de les metròpolis. Entre els objectius comuns, també estava el de mantindre el control social i així poder tirar endavant la “missió civilitzadora”.

Mapa polític del colonialisme europeu a l'Àfrica a principis del segle XX

Mapa polític del colonialisme europeu a l’Àfrica a principis del segle XX

Entre les potències colonials -com dèiem abans- hi van haver diferencies, sobretot a l’hora de relacionar-se i fer funcionar les seves colònies. La Gran Bretanya per exemple, va preferir cedir les explotacions i la organització de les estructures colonials a companyies privades, mentre que França -en un acte de nacionalisme radical- preferia assumir aquestes tasques de manera pública, és a dir a mans de l’Estat. Algunes administracions colonials, com la mateixa Gran Bretanya, i en la línea de les tendències ara comentades, van practicar un govern indirecte (Indirect rule), que consistia en la participació d’algunes institucions tradicionals dels diferents indrets, en el funcionament de l’estructura colonial. Aquestes autoritats locals, venien a ser l’últim esgraó del poder colonial, encarregades de donar la cara enfront els malestars de la seva gent, així com davant de l’administració colonial, ja que sovint s’encarregaven de recollir impostos i de mobilitzar la força de treball.

El govern indirecte desprenia una essència molt britànica. Es tractava de no implicar-se massa, no perdre el temps amb tasques civilitzadores inútils al cap i a la fi, amparar-se rere el fals govern de les autoritats indígenes i sobretot, treure’n el màxim rendiment econòmic. Per altre banda el colonialisme francès va ser molt més invasiu, per dir-ho d’alguna manera. Es va donar molta més importància a la tasca civilitzadora, doncs es considerava imprescindible. Ser francès era la cota més alta de civilització a la que podia optar l’humà, i per tant s’havia d’exportar arreu en un acte d’altruisme evangelitzador. A més la tradició política francesa, ja deixava veure l’obsessió centralista de l’estat i el menys teniment per les cultures que no fossin la francesa. Ambdós models colonials, partien de la idea de superioritat enfront als pobles que colonitzaven, i en realitat, tan francesos, anglesos, alemanys, com portuguesos, van haver d’interactuar amb les autoritats locals encara que fos únicament per assegurar un cert rendiment econòmic.

Així doncs, molts africans de bona part d’Àfrica van passar a formar part dels diferents imperis colonials europeus. Ara bé, tot i els valors expressats a la Declaració de l’home i el ciutadà, els nous inclosos van entrar a formar part dels imperis colonials en clara posició de subordinació. No serien pas ciutadans dels estats metropolitans, sinó que serien més aviat súbdits.L’administració colonial sovint va crear noves estructures, tot dividint territoris i creant grups ètnics i tribals teòricament per a facilitar el millor govern de les colònies i la seva gent. Aquestes catalogacions, redefinides i consolidades durant aquella època, contribuirien més endavant a la creació de conflictes abans inexistents.

Un altre herència d’aquesta època són certes tendències properes a la marginació i l’exclusió política i social dels que no combreguen amb els motlles occidentals. Els contorns d’aquesta situació avui dia, s’haurien de analitzar amb més detall, donada la complexitat i diversitat del context polític i social africà actual. Però durant el colonialisme, les coses estaven més clarament delimitades. Estaven els colons occidentals (amb les seves jerarquies), els assimilats o occidentalitzats, i la gran majoria de la població colonitzada que restava totalment marginada de la pretesa vida política i social que es volia implantar.

El colonialisme fou un model ideat per a desenvolupar el procés “modernitzador” europeu, el qual hagués estat impossible sense portar a terme a l’hora el subdesenvolupament d’un continent sencer: l’africà (Rodney, 1982: 215). Per a l’agilització d’aquest procés no fou suficient el contacte amb les autoritats locals de cada lloc, com a part indispensable del engranatge colonial. Va ser necessari anar més enllà i formar una elit social aculturada que s’encarregués de portar les rendes de la colònia, sota paràmetres occidentals. Aquest grup social, coneguts també com a els “occidentalitzats”, sovint havien estudiat a les metròpolis, coneixien bé les llengües colonials i van ser els que poc a poc van anar omplint les administracions colonials a diferents nivells. L’educació primària restava en mans de les missions en el cas britànic i alemany, i en el cas francès l’educació estava en mans de les escoles públiques.

Els occidentalitzats no deixaven pas de ser africans, però actuaven amb lògiques i comportaments totalment impregnades de cultura occidental, tal com es pot comprovar en els moviments polític- socials que neixen a la diàspora caribenya: el panafricanisme sota l’estela anglòfona, i la negritud, clarament francesa. Ambdós moviments tenien una clara arrel africana, però els termes en que es van expressar, eren occidentals (Iniesta, 2007:190-195).Els occidentalitzats més radicalitzats, van fer-se amb les formes del nacionalisme europeu i van plantar cara al poder metropolità, tot reclamant drets i independència. Els nacionalismes africans vindrien a ser l’expressió teòrica dels occidentalitzats, i més o menys radicals depenent de la potencia colonial que tinguessin davant.

Desprès de la II Guerra Mundial, començaria l’època de l’emancipació que aniria aproximadament de 1945 fins als anys seixanta del segle XX. Fou el moment dels nacionalismes als que ara fèiem referència, així com del panafricanisme, però sobretot aquesta època és rellevant per a nosaltres per que és el moment en que l’Estat-nació quedarà com a llegat del colonialisme. Els moviments populars a l’Àfrica, el canvi de rol internacional desprès de la II GM, i el sorgiment de diversos partits nacionalistes que lluitaven per la descolonització, va accelerar el desmantellament progressiu de l’ordre colonial. A partir del 1960, any en que s’aprova la resolució de l’Assemblea de les Nacions Unides que reconeixia la lliure determinació del pobles colonitzats, s’obre la via per al transferiment del poder per part de la metròpoli a els nous governants africans, caps dels moviments nacionalistes dels seus països. Així doncs, d’ara en endavant les formes polítiques que s’adoptessin en cada cas podrien variar, però el principal instrument per als nacionalistes i excolonitzadors fou l’Estat territorial, hereu directe de l’estructura colonial, tant en administració com en fronteres.

Majoritàriament els processos d’independència dels països africans van ser pacífics. Sempre hi va haver violència institucional durant el colonialisme i durant la “descolonització”, però com diem, a molts indrets no es va precipitar la guerra. A uns quants llocs però, seria inevitable. Els casos de les potències que a Europa tenien governs dictatorials com la Espanya de Franco o el Portugal de Salazar, van provocar la radicalització dels occidentalitzats europeus, tot abocant el procés de descolonització a la lluita armada (Iniesta, 2007:261).

El cas de Portugal i Moçambic

Portugal pels voltants de la dècada dels anys setanta, disposava encara d’un dels Imperis colonials més extensos del món. Sota el seu dominis africans es trobaven les illes atlàntiques de Cap Verd i Sant Tomé, Guinea-Bissau a l’Àfrica occidental i Angola i Moçambic al sud oest i est respectivament. A Àsia, encara li quedaven els enclavaments de Macao a la Xina i Timor oriental a Oceania. No fou fins la Revolució dels Clavells (1974-75) que Portugal va perdre totes les seves colònies acumulades des del segle XVI. Fins aleshores, Oliveira Salazar i ideòlegs repúblicans del colonialisme com Antonio Enes, van fer creure que Portugal sense les seves colònies acabaria sent absorbit per Espanya, per això Enes també plantejaria la idea d’uns Estats Units Europeus (Sánchez Cervelló, 1998: 17; IEPALA, 1979: 45).

Dibuix satíric de la Conferència de Berlin (1884-1885), convocada pel Regne de Portugal i organitzada pel Canceller d'Alemanya Otto von Bismarck.

Dibuix satíric de la Conferència de Berlin (1884-1885), convocada pel Regne de Portugal i organitzada pel Canceller d’Alemanya Otto von Bismarck.

A la conferència de Berlín, Portugal es quedaria amb les colònies abans citades. Però per aquells moments, els portuguesos a Moçambic tan sols tenien algunes factories prop del Zambeze i l’actual Maputo. Optar a territoris colonials, volia dir que s’havia d’ocupar presencialment els territoris que s’havien dividit i repartir a Berlín el 1885, per tant les potències es van veure abocades a una carrera per veure qui es feia abans amb certs territoris que encara no estava clar a qui pertanyien. En aquesta situació, Portugal va tenir problemes amb les fronteres interiors de Moçambic on es trobaven amb els territoris ocupats pels britànics, el que avui dia són els estats de Zimbawe i Malawi. La relació anglo-portuguesa fou totalment desigual, en detriment dels segons, la qual cosa provocà gran desencantament popular vers l’omnipotència britànica. Crispació que s’acabaria traduint o si més no contribuiria a la formació del partit republicà a Portugal, el qual forçaria l’adveniment de la república l’any 1910 (Jouanneau, 1995: 52).

Un cop les fronteres es van establir definitivament desprès del pacte entre Gran Bretanya i Portugal l’any 1891, el territori de l’actual Moçambic va quedar delimitat. Per mantindre les dèbils fronteres i el poder portuguès a la zona s’enviarien tropes militars. Des d’aleshores, s’inicià una ocupació efectiva del territori, de nord a sud i de la costa cap a l’interior. Aquests últims moments dels segle XIX van ser decisius, ja que com dèiem, el futur país s’aniria establint poc a poc dins les seves fronteres actuals, a l’hora que la societat i e l’economia anaven prenent la forma que ja es mantindria durant bona part del segle XX.

Per altra banda, la colonització ràpid començaria a desencadenar moviments de resistència que amb el temps anirien prenent cos (Jouanneau, 1995: 54). Tot i que com ja hem dit anteriorment, des del primer moment de contacte entre Portugal i la zona de l’actual Moçambic hi van haver moviments de resistència vers la potència occidental.L’explotació i l’exportació del capital financer d’Àfrica a la metròpoli, en el cas de Portugal es va donar mitjançant les Companyies Monopolistes, que eren les que sustentaven els poders de l’explotació en tots els camps (econòmic, administratiu, social, etc.). El govern portuguès, donada la seva precarietat en quant a recursos, cediria algunes zones de la colònia a l’explotació per part d’altres companyies occidental. Moçambic fou dividit en districtes i circumscripcions on l’administrador era la unitat bàsica de tal règim, encarregat de cobrar impostos i reclutar ma d’obra per a les plantacions dels colons i de les companyies de monocultiu, en definitiva, venia a ser el representant directe del govern colonial.

Amb l’ascens al poder de Salazar el 1926, s’iniciava per a les colònies portugueses a l’Àfrica un període d’opressió tendent a formes feixistes (IEPALA, 1979: 46). La llei d’Acta Colonial de 1930, fou la primera llei firmada per Salazar, rere la qual es succeirien tot un seguit de lleis que buscarien reorganitzar l’espai colonial fins arribar a la forma definitiva desitjada, l’any 1951 a l’ONU, quan les colònies passarien a anomenar-se províncies d’ultramar. Des d’aleshores Moçambic passaria a ser governat per un Governador General, i el territori es dividiria en nou districtes, seguits tots ells de ben a prop pel govern de Lisboa. Aquests canvis anirien encarats a eliminar els privilegis capitalistes de les potencies estrangeres a Moçambic, mirant així de revifar els interessos capitalistes portuguesos. Tal viratge no aportaria cap benefici significatiu vers els pobles de la colònia, ja que únicament es buscava defensar els interessos de la burgesia portuguesa. Poc a poc l’administració colonial es va anar consolidant i així va poder tirar endavant amb prous beneficis, els treballs forçats al camp, maximitzant les collites de cotó, té i canya de sucre. Durant aquesta època molts treballadors moçambiquesos van ser enviats a les mines de Sud-àfrica i de la aleshores Rhodesia, ja que en aquest intercanvi entre governs colonials, Portugal hi sortia guanyant (IEPALA, 1979: 47).

Com ja comentàvem en aquest mateix capítol de manera més general, la discriminació i marginació durant el colonialisme va ser una realitat més que palpable. El cas de Portugal i Moçambic, no va ser pas una excepció en aquest sentit. La discriminació racial i la marginació social, venia determinada per la llei colonial, la qual dividia a les persones en “portuguesos”, “indígenes” i “assimilats”. Els primers eren els que gaudien de tots els drets, per ser de Portugal o descendent. Els segons eren els més malparats, ja que no tenien gairebé cap dret i en canvi tenien moltes obligacions que els abocaven a la explotació. A més eren considerats inferiors, en tots el sentits (social, econòmic, cultural, lingüístic, històric, etc.). En quant als tercers, els assimilats, eren gent del país que havien estat educats en els valors occidentals, i que per saber escriure i llegir la llengua portuguesa, van poder optar a unes millors condicions econòmiques i socials dins l’ordre colonial. Aquests últims, foren els que amb el temps i la radicalització de la situació polític-social, van acabar encarnant la idea del nacionalisme moçambiquès, sota la qual es desenvoluparia la “descolonització” del país.

A Moçambic el conflicte bèl·lic va ser desencadenat pel Front d’alliberació de Moçambic, més conegut com el FRELIMO. Aquesta organització fou creada l’any 1962, tot i que no va iniciar la lluita armada fins ben entrat el 1964, quan és pot dir que comença el procés revolucionari de tall marxista. Els moviments per a la alliberació ja havien començat feia una dècada, de la ma del occidentalitzat Eduardo Mondlane, però desprès del seu assassinat abans de 1970, les rendes de l’alliberament van passar a estar a mans de Samora Machel, que al 1974 -immediatament desprès de la deposició de Salazar a Portugal- es convertia en president del nou Estat de Moçambic. De revolucionari a l’exili durant els anys seixanta a president d’un nou país a mitjans dels setanta. No eren pas broma els reptes que la situació plantejava.

"Frente de Libertaçao do Moçambique"

“Frente de Libertaçao do Moçambique”

L’etapa colonial, com hem pogut anar veient, va deixar importants seqüeles en les societats africanes i concretament en el tipus de govern i Estat que va derivar del colonialisme. Com diu l’Albert Farré, aquesta enginyeria social, consolidada a través d’un procés de long duré que al principi hem exposat mínimament, va voler reduir les societats africanes a unitats contables estanques per així poder dominar-les millor i poder extreure el màxim rendiment econòmic. Aquest sistema, també estandaritzaria models d’opressió econòmica i social, així com d’humiliació cultural, els quals han traspassat més enllà de l’època colonial. Les relacions administratives van estar corcades des del primer moment, ja que l’objectiu no era el benestar de la població i doncs això comportaria alts nivells de corrupció, els quals serien unes de les herències més destacables de l’Àfrica colonial (Farré, 2007: 366).

Bibliografia 

FARRÉ, A. (2007) Mozambique. De territorios, culturas y personas. En: La frontera ambigua, INIESTA.

IEPALA (ed.) (1979) Mozambique el desafio de la revolución. Madrid.

INIESTA, F. (ed.) (2007) La frontera ambigua. Tradición y democracia en África, Biblioteca de Estudios Africanos, Bellaterra.

INIESTA, F. (2007) Kuma. Historia del África negra. Biblioteca de Estudios Africanos, Bellaterra.

JOUANNEAU, D. (1995) Le Mozambique. Karthala, Paris.

KI-ZERBO, J. (Original: 1978; reedició: 2011) Historia del África Negra. De los orígenes a las independencias. Biblioteca de Estudios Africanos, Bellaterra.

NKRUMAH, K. (Original: 1963; reedició: 2010) África debe unirse. Biblioteca de Estudios Africanos, Bellaterra.

RODNEY, W. (Original: 1972; reedició: 1982) De cómo europa subdesarrolló a África. Siglo XXI, México.

SÁNCHEZ CERVELLÓ, J. (1997) Descolonización y surgimiento del Tercer Mundo. Hipòtesi, Història contemporània, Barcelona.

SÁNCHEZ CERVELLÓ, J. (1998) El último imperio occidental: la descolonización portuguesa (1974-1975). UNED, Mérida.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s