Aproximació històrica a l’Estat poscolonial africà: el cas de Moçambic (I)

Estat i poder a Occident i a l’Àfrica negra

El 1648 -un any abans de que a Carles I d’Anglaterra fos decapitat en la primera Revolució burgesa d’Europa-  es firmava a Münster la coneguda com a “Pau de Westfalia”, amb la qual es posava fi a la “Guerra dels Trenta Anys” que tot i que inicialment va ser un enfrontament religiós entre els partidaris de la reforma i la contrareforma, poc a poc va anar prenent un caràcter de lluita per la hegemonia y la reformulació de l’espai polític i social a Europa. Aquest és un punt d’inflexió rellevant en el sentit d’aquest treball, ja que és des d’aleshores quan s’estableix el principi d’integritat territorial com a fonament per a l’existència dels Estats moderns a Europa. Enrere queda la concepció feudal de que territoris i pobles constituïen un patrimoni hereditari; començava l’època dels futurs Estats-nació.

Tres anys desprès, i tornant a l’Anglaterra en que es lluitava pel parlamentarisme amb Oliver Cromwell al capdavant, el filòsof polític Thomas Hobbes publicava “Leviatán”. Així com aproximadament un segle abans, Maquiavel havia conceptualitzat la seva teoria del poder en la figura del “Príncep”, Hobbes proposava ara la necessitat d’un poder fort, centralitzat i organitzat, però molt més abstracte que no pas el que proposava Maquiavel. És a dir, mentre que el primer buscava personalitzar el poder, i per tant donava importància a les relacions de subordinació entre les persones; el segon parlava d’un poder més omniscient que buscava imposar-se sobre un territori ben delimitat, tot imposant la força de la seva llei. (Farré, 2007: 363-364). El sistema internacional que se’n deriva de la tolerància religiosa i la definició de les fronteres i les sobiranies estatals, apaivaga les tensions internes a Europa la qual cosa facilita l’expansionisme vers altres continents. Aquest equilibri durarà fins a l’esclat de la Revolució Francesa i la irrupció de Napoleó en escena, moment en que es tornarà a reformular l’espai polític i social a Europa, amb el Congrés de Viena celebrat entre els anys 1814-1815. Aquesta posada en comú dels estats europeus, tot i que fou per mirar de restablir l’Antic règim, és la primera vegada que els Estats s’ajunten amb la intenció de cooperar i defensar-se; depèn de com es miri, podríem parlar del primer indici del que més tard serà la UE.

Aproximadament un segle després de l’aportació de Hobbes, Jean Jaques Rousseau dóna un pas més en la evolució del pensament polític filosòfic. Pas, que com hem vist, també es traduirà en l’arena político-social, amb la precipitació de la segona Revolució burgesa a nivell europeu, primera a nivell continental: la Revolució Francesa. El pensament de Rousseau , fou per una banda, una gran influencia per al liberalisme polític, així com posteriorment per al pensament de caire més socialista, donada la seva visió del individu com a fonamental dins el marc d’un Estat de Dret. Ara ja no es parlava de sobirania dels estats, sinó de sobirania nacional; era el moment del romanticisme i la construcció dels nacionalismes europeus. L’Estat-nació, centralitzat, uniformitzat i tendent a la homogeneïtzació, troba el seu millor moment a partir de la Revolució Francesa, on el discurs jacobí pretén arrasar amb les diferències culturals, tot ensalçant la nació i la civilització francesa, i contribuint així a la tant perjudicial jerarquia de cultures que es farà patent sobretot durant l’època colonial.

L’altre gran aportació en quant al pensament sobre l’Estat occidental, és la de Max Weber, durant finals del segle XVIII i principis del XIX. De fet, un any abans de la seva mort, el 1919, fou el moment en que les potencies aliades firmen el “Tractat de Versalles”, amb el qual es va acordar la pau desprès de la Primera Guerra Mundial, entrant així en un nou estadi del sistema internacional europeu. Aquell tractat parisenc, fou l’embrió de la futura ONU, el que aleshores es va anomenar la Societat de Nacions, i que com abans ja avançàvem, té el seu origen en el Congrés de Viena.

Aquells Estats que s’havien anat conformant des de la segona meitat del segle XVI, ara segons Weber, principalment eren estructures que en essència monopolitzaven l’ús de la força legítima (Chabal i Daloz, 2001:31) (Bosch, 1998: 33), la qual cosa era la principal font de poder, i d’aquest poder se’n derivava l’articulació de la política, que paradoxalment, el principal objectiu que tenia era el de limitar el poder.

Max Weber parlava -no exempt d’un cert evolucionisme- de l’inevitable deriva del poder i dels Estats a Occident, cap a formes i models d’autoritarisme racional, burocratitzat i institucionalitzat. I es que des de Hobbes sobretot, es deixa veure en el pensament sobre el poder, una desconfiança palpable, que a mida que avancen els temps, encara es va fen més evident amb el sorgiment d’ideologies i utopies com les comunistes o anarquistes, les quals son filles -per molt que no ho vulguin- del devenir del pensament filosòfic exposat fins ara.

la-etica-protestante-y-el-espiritu-del-capitalismo_mlv-f-2598510231_042012

El que vull mostrar amb aquest breu passeig per l’evolució del pensament polític europeu, és en primer lloc, la deriva cap a la desconfiança i despersonalització del poder. I a l’hora, com quant més s’ha volgut racionalitzar -i per tant, dessacralitzar-  aquest poder, més brutalitat i més abusos de poder s’han portat a terme dins la història occidental. Quants més tractats de pau i de tolerància, més crua i feroç ha estat la violència interna (guerres, feixisme, nazisme, stalinisme, etc.); i quantes més cartes de les nacions unides o declaracions universals dels drets humans, més incompliment i doble moral vers la resta de pobles del món. En definitiva, a diferència d’Àfrica, a Europa i Occident gairebé sempre s’ha desconfiat del poder i s’ha tendit així a consolidar una flagrant contradicció entre comportament polític i social i discurs (Iniesta, 2001: 120). En segon lloc, també he volgut fer patent que tots aquests processos previs son imprescindibles per a entendre l’evolució de les societats moçambiqueses des del contacte fins avui dia. Cal tenir en compte que ens serà difícil entendre certs comportaments dels occidentals i concretament dels portuguesos en relació a l’Àfrica, sinó s’és conscient del procés evolutiu occidental. Per exemple, el fet de materialitzar el poder a través de la divisió del territori sobre un mapa, i desprès pretendre aplicar-hi una administració efectiva, respon al canvi que abans comentàvem, de la ubicació física del poder de les persones (Maquiavel) al territori (Hobbes) (Farré, 2007: 364).

La teoria del “pacte social” que va proposar Rousseau, ja anticipava els tres grans valors de la Revolució Francesa: “llibertat, igualtat i fraternitat”, i per tant ja quedava clar que es rebutjava qualsevol idea que impliques jerarquia, ja que aquesta implicava subordinació i una limitació flagrant de l’individualisme (Iniesta, 2001: 116). Ara bé, no més cal observar i viure a l’Europa del segle XXI, per adonar-se’n de la contradicció tant exagerada que hi ha a Occident, entre la pràctica social y el discurs teòric. Aquesta doble moral, tant perniciosa és la que aboca a la divergència intel·lectual a desitjar utopies impracticables, mentre l’oficialisme teòricament moderat (sigui de dretes o d’esquerra), porta a terme l’esquizofrènia social, tot parlant de llibertats, igualtats i fraternitats, que a l’hora de la veritat no es tradueixen en res per al poble més ras.

Potser és que l’arrel d’aquests tres valors, que s’endinsa en l’època grecoromana, es la que venia a proposar Hobbes: llibertat i igualtat entre els pater familias, que tenien una idea tan radical de l’individualisme, que no podien suportar la idea de tenir un poder “no racionalitzat”per sobre seu. És la democràcia atenenca, la República romana, o el naixement de l’Estat-nació i les revolucions burgeses. De fet, per referir-se a l’individu que restava al capdavant, es parlava del primus inter pares, és a dir, el primer d’entre els iguals. Fora d’aquesta reduïda casta social, quedaven els esclaus, les dones, els nens, i els pobres. Tot i que a partir del segle XIX i XX, com a causa de la Revolució Industrial, es desenvolupen ideologies i lluites per la inclusió dels abans citats, la pràctica avui dia encara segueix distant molt de les utopies socials i els intents per portar a terme alguns drets fonamentals, sense tenir en compte gènere, edat o classe social.

Roca i Iniesta (2013), proposen una analogia africana per a la triada fundacional de la democràcia moderna. Una triada aquest cop, més ajustada a la realitat. I es que Àfrica mai a desconfiat del poder, tret de quan aquets a reiterat en l’abús. Sigui com sigui, el que queda clar que per mirar al futur (tant africà, occidental, com a nivell global) amb una certa coherència, no es pot permetre tractar de trasplantar uns valors que ni al propi bressol s’estan complint. Així doncs, en lloc de Llibertat, els autors parlen d’Harmonia. En lloc d’Igualtat, Jerarquia. I per Fraternitat, Identitat. Potser l’última sigui la menys encertada, per això ja ho proposen amb interrogant i fent al·lusió al cap davall a la societat, a la solidaritat entre el poble. Doncs la fraternitat s’entén històricament des d’Europa com a la solidaritat i la igualtat dels individus lliures enfront la llei. En l’analogia dels autors, es parla d’identitat, que és el que els africans han posat per sobre d’una fraternitat davant la llei “moderna” que els converteix de manera majoritària en il·legals davant les seves pròpies constitucions d’inspiració occidental (Santamaría i García Burgos, 2013: 97).

Com venim apuntant i demostrant, els processos de configuració de l’Estat i les reflexions entorn al poder, han estat ven diferents a Europa respecte a l’Àfrica negra. Fins ara hem revisat breument el devenir del pensament polític europeu, per ara mirar d’abordar amb més bagatge i coherència la concepció del poder a l’Àfrica i la configuració del que entenem com a Estat africà, parant especial atenció a l’època precolonial, ja que desprès durant el contacte amb Occident, i durant el colonialisme, es configurar un nou Estat a l’Àfrica, barreja del devenir africà i la ingerència occidental.

Quan a Europa es començava a definir la modernitat, a Àfrica s’iniciava la decadència de la seva època clàssica, i començava així l’època de predació, militarització o crispació, en part, gràcies al contacte amb l’expansionisme occidental (segle XV). Fins aleshores, a l’Àfrica s’havien desenvolupat grans formacions polítiques complexes, les quals destil·laven una essència comuna i autèntica, no importada sinó totalment arrelada a la cosmovisió del continent. La primera i més coneguda manifestació d’aquest classicisme, és sens dubte l’Egipte negre -Kemit-, durant l’época antiga. Més endavant en plena època clàssica (segles VII-XV), trobem els estats sudanesos -Gana, Mali, Sonrai i Kànem-Bornu-, els regnes de Benín i Yoruba, el del Mwene Mutapa o bé les dinasties salomònides d’Etiòpia. Ja fossin d’inspiració musulmana, cristiana o animista, totes les formacions ara citades compartien una mateixa concepció del poder: la monarquia divina.

[Per ampliar sobre aquest model d’organització social, política i religiosa, tant característic de l’Àfrica negra, facilito el link al treball que vaig fer sobre l’Imperi de Mali, on ja parlava sobre la monarquía divina i el paper del rei-deu.]

Aquests estats clàssics, es caracteritzaven per la flexibilitat de l’aparell estatal i la falta de burocratització i institucionalització d’aquest mateix. Segurament aquests trets distintius, foren els que contribuïren al triomf d’aquestes complexes formacions político-socials. La tolerància religiosa, i en general la voluntat de no ingerència en els assumptes concrets de cada poble, província o regne, també van ajudar al bon funcionament dels Estats precolonials africans.

Es tractava d’Estats patrimonials aliens a la tradició constitucionalista europea, però ben centralitzats amb experiència pactista i que tenien la capacitat de relacionar-se amb societats estrangeres. Com diu Iniesta, no eren ni pitjors ni millors que altres societats organitzades, simplement van ser, fins que finalment van ser derrotats pel colonialisme europeu a finals del segle XIX (Iniesta,1991: 499). El que volem fer patent és que el colonialisme el que va fer va ser modificar la realitat política africana, però això no es tradueix en que en que l’Estat poscolonial africà fou un producte únicament d’aquella colonització i per tant, desproveït de tota legitimitat. En paraules del politòleg francès J.F Bayart: “En África el estado posee raíces autónomas y se basa en un proceso de reapropiación de las instituciones de origen colonial que le garantizan su propia historicidad; no se puede considerar una simple estructura exògena.”[2]

[Per ampliar mínimament sobre l’època precolonial a l’Àfrica sud-oriental, podeu clicar aquest link, que us portarà a una entrada introductòria sobre Moçambic]

[2] Bayart, J.F.(1999) El Estado en África. p. 391.

Bibliografia

BAYART, J-F. (Original: 1989; reedició: 1999) El Estado en África. Biblioteca de Estudios Africanos, Bellaterra.

BOSCH, A. (1998) La vía africana. Viejas identidades, nuevos estados. Biblioteca de Estudios Africanos, Bellaterra.

CHABAL, P. i DALOZ, J-P. (2001) África camina. El desorden como instrumento político. Biblioteca de Estudios Africanos, Bellaterra.

FARRÉ, A. (2007) Mozambique. De territorios, culturas y personas. En: La frontera ambigua, INIESTA.

INIESTA, F. (2000) Emitai. Estudios de historia africana. Biblioteca de Estudios Africanos, Bellaterra.

INIESTA, F. (2001) Despliegues teóricos tradicionales ante el discurso modernizante. III Congreso de Estudios Africanos, Lisboa.

ROCA, A. (2002) Sobre el Leviatán africano. Revista El Ciervo, nº 611.

WEBER, M. (Original: 1905; reedició: 2012) La ética protestante i el “espiritu” del capitalismo. Alianza Editorial, Madrid.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s