L’Etiòpia cristiana: orígens i esplendor salomònida (V)

El declivi de l’imperi cristià i l’arribada dels portuguesos

A Zera Yakob el va succeir el seu fill Baida Mariam (1468-1478). De caràcter més feble com ja hem dit anteriorment, el primer que es va veure obligat a fer va ser indultar a un gran nombre de presoners polítics i religiosos. També va des capitalitzar la ciutat de Debré Birhan, tot tornant a crear una cort itinerant que ajudaria en part a debilitar el poder imperial.

És durant aquest període (finals del segle XV), quan es documenten per primera vegada, l’arribada a territori etíop d’alguns missioners i exploradors procedents del Regne de Portugal. Aquets haurien trobat una bona acollida a la cort imperial, ja que es consideraven companys de fe. Així doncs un d’aquests viatgers, va deixar escrita una de les primeres descripcions que es coneixen sobre l’Etiòpia cristiana. Cal dir però que no serà fins més entrat el segle XVI, quan els portuguesos i els etíops entraran en ple contacte, per lluitar contra l’Islam.

Els emperadors ostentaven el títol de Negus Negast (Rei de Reis), principalment perquè reunien sota un cert control militar i econòmic a un gran nombre de prínceps i cabdills d’arreu del territori perifèric, que reconeixien algun tipus de lligam, normalment de vassallatge, amb el poder central. Encara que en el territori central de l’Imperi, d’allà on emanava el poder, l’emperador exercia una autoritat en tots els àmbits. Com ja he dit abans, durant l’època posterior a Zera Yakob, la cort torna a ser itinerant. Els reis es desplaçaven pel territori imperial depenent de les necessitats. La cort imperial doncs, es convertia en un luxós campament nòmade, gairebé podríem dir, que es tractava d’una ciutat ambulant.

Durant els últims anys del segle XV, l’emir de la ciutat de Zeila, va atacar algunes zones d’Etiòpia, tot provocant la mort de l Negus Naod, mentre aquest intentava fer-lo fora del seu territori. Més tard Mahuf, que és com s’anomenava l’emir, va morir a mans dels etíops vora l’any 1520, sota el regnat de Lebna Dengel (1508-1540). En el transcurs d’aquets anys, otomans i portuguesos lluitaven per ser hegemònics en les costes del Mar Roig. Els portuguesos van fer-se amb alguns territoris més propers al Golf d’Aden i a les costes del que seria actualment Somalia, mentre que els turcs imposarien la seva supremacia a Egipte i a la zona del Iemen, al sud oest de la península Aràbiga.

Responent a la petició d’ajuda per part del regne cristià d’Etiòpia, els portuguesos van enviar una delegació al port de Masawa, l’any 1520, per tal d’establir relacions amb el Negus Lebna Dengel i tractar de trobar solució als problemes que existien entre l’Etiòpia cristiana i l’Islam. Ràpidament, la cort etíop va veure la possibilitat d’establir una aliança amb els portuguesos, per lluitar contra els estats musulmans pels quals estava rodejat el regne cristià. Així doncs van creure que pel simple fet de ser ambdós pobles cristians, els portuguesos els defensarien fermament davant l’amenaça que suposaven (en temps de certa decadència) els pobles musulmans.

Entre les dècades dels anys trenta i quaranta del segle XVI, el regne cristià d’Etiòpia va ser atacat amb força per un nou líder musulmà del sultanat d’Adel, conegut amb el nom de Ahmad ibn Ibrahim. El Negus Lebna Dengel va ser derrotat i obligat a fugir, mentre l’iman Ibrahim feia incursions cada cop més violentes als territoris del sud de l’imperi i poc temps endavant, també als territoris centrals, a prop de la ciutat de Lasta en plena zona Amhara. La situació empitjorava per moments, les poblacions cristianes de Tigré i Eritrea van ser perseguides i forçades a convertir-se a l’islam, també moltes esglésies van ser arrasades. Finalment, en un intent forçat de salvar la situació, es va tornar a demanar ajuda als portuguesos.

L’any 1541, arribava a les costes etíops, provinent de l’Índia, una flota portuguesa carregada amb soldats i comandada per Cristovaõ da Gama, fill del conegut Vasco da Gama. Desembarcaria concretament al port de Masawa, durant el regnat de Galaudeos (1540-1559). Inicialment les tropes portugueses amb l’ajuda de contingents etíops van infringir algunes derrotes als musulmans d’Adel, tot i que durant l’any 1542 Ahmad “el Gran”, que és com es coneixia al sobirà d’Adel, va derrocar als portuguesos i les seves tropes van capturar a Cristovaõ da Gama, el qual fou decapitat. Poc després però el mateix Ahmad moriria a causa d’una emboscada, i el seu llegat es diluiria entre diversos cabdills.

Aquest debilitament de les forces a la zona, tant musulmanes com cristianes, va afavorir l’entrada en escena dels oromo, que eren un poble del sud, el qual fins aleshores les forces etíops havien pogut retenir, més enllà dels territoris de Hadja i Dawaro. Però ara tal cosa es feia impossible, així doncs, els oromo es farien, entre els anys 1540-1560, amb el control de les zones ja esmentades (Dawaro, Fatagar) fins arribar a la ciutat de Harar on haurien de lluitar contra els musulmans.

Cal destacar, abans d’acabar, que els portuguesos, després de les ajudes prestades als etíops, esperaven per part d’aquets, l’adhesió d’Etiòpia al catolicisme, proposta que va ser denegada des d’un primer moment, tot i la insistència d’alguns missioners jesuïtes que des de feia poc temps treballaven en aquest sentit a les costes etíops.

Conclusions

Suposo que s’ha pogut comprovar al llarg de la lectura del text, que no deixo clar des de quan podem parlar d’Etiòpia com a nacionalitat, és a dir, des de quan el poble cristià de la zona, es considera d’identitat etíop. La veritat es que tal cosa no queda gaire clara, encara que si volem establir algún tipus de lligam entre l’antic regne d’Axum i l’Etiòpia del segle XVI per exemple, hem de fixar-nos sense dubte en la religió cristiana, la qual ha servit en part de transmissora de la memòria històrica etíop, ja tenim doncs un clar factor d’unitat al llarg del temps. La llegenda de la Reina de Saba, recollida al Kebra Negast, esdevé doncs un dels mites fundadors de la religió etíop, que sense dubte ajuda en la construcció del nacionalisme etíop.

A Etiòpia s’han conservat certes tradicions culturals i religioses, en part mil·lenàries, gràcies a que ha estat un dels pocs territoris d’Àfrica que no ha patit directament la desestructuració cultural provocada per la colonització occidental, la qual va afectar gairebé a la totalitat del continent.

El que queda clar doncs és que a través dels diferents contextos polítics i històrics que hem estudiat, el cristianisme ortodox sempre ha estat present, encara que en cada moment es fessin lectures diverses o es busquessin diferents legitimacions. Aquest potser és el fil conductor del meu treball, un cop vist per on hem dirigien els coneixements que anava adquirint sobre Etiòpia.

Finalment diré que amb el treball elaborat per escriure el present text, he adquirit un cert coneixement sobre la història i cultura d’Etiòpia, i concretament sobre els fonaments d’unes tradicions que avui dia encara perviuen expressades en diverses formes, i no només a Etiòpia.

Bandera etíop amb el Lleó de Judà. Tant pel judaisme, el cristianisme i el rastafarisme, el símbol del Lleó de Judà, s'associa amb les figures centrals de tals religions: Jacob, Jesus i Haile Selassie.

Bandera etíop amb el Lleó de Judà. Tant pel judaisme, el cristianisme i el rastafarisme, el símbol del Lleó de Judà s’associa amb les figures centrals de tals religions: Jacob, Jesus i Haile Selassie.

Bibliografia

HISTORIA GENERAL DE ÁFRICA. Vol. IV. África entre los siglos XII y XVI. Capítulo 17: El Cuerno de África. Los Salomonidas en Etiopia y los estados del Cuerno de África. T. Tamrat. Ed. Tecnos/UNESCO. 1985.

HISTORIA DEL ÁFRICA NEGRA. 1. De los orígenes al siglo XIX. Joseph Ki-Zerbo. Versión española de Carlo Caranci. Alianza Editorial. Paris 1975.

ATLAS DE LOS PUEBLOS DE ÁFRICA. Jean Seller. Ed. Paidós. Barcelona 2005.

THE ETHIOPIANS. A history. Richard Pankhurst. Blacwell publishers. Oxforfd 1998.

LA REINA DE SABA: LEYENDA Y NACIONALIMO ETÍOPE. Francesc-Xavier Marín. Universitat Ramon Llull. (artícle).

STORIA AFRICANA. Revista interuniversitària d’estudis africans. Num.20: Desenvolupament africà. Octubre 2009. Publicació del Centre d’Estudis Africans. Editada per l’Agrupament per la Recerca i la Docència d’Àfrica (ARDA-RIDA). Article : LOS MULTIPLES ROSTROS DE TEWÓDROS. Jonathan Jové. Pag. 56-65.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s