L’Etiòpia cristiana: orígens i esplendor salomònida (II)

Axum

El primer centre de poder important i ben conegut en la història d’Etiòpia, és el regne d’Axum, la capital del qual es troba a la mateixa ciutat d’Axum. Pel que sembla, l’origen documentat d’aquest regne va ser durant el primer segle d.C, encara que la seva màxima expansió i rellevància l’adquireix durant el segle tercer. Va ser durant aquest temps la principal potència de la regió. Els axumites parlaven la llengua Ge’ez, emparentada com em vist anteriorment amb el tigré i inicialment transcrita en caràcters sabeus.

Es creu que els primers pobladors i futurs artífex del regne d’Axum van arribar del sud-oest de la península aràbiga durant els últims segles abans de la nostra era (el que es coneix en la bibliografia com el període pre-axumita o proto-axumita). Així doncs, segons la tradició, Axum hauria estat fundat per semites procedents del Regne de Saba, els quals van creuar el Mar Roig provinents de l’actual Iemen, encara que actualment existeixen altres hipòtesis que es decanten per un desenvolupament “indígena” sense intervencions foranies, tot i que no es descarta la presència de possibles colònies de caire militar o comercial de provinença  aràbiga.

Durant el període de màxima expansió, encara que el centre de poder es trobes a la zona d’Eritrea i Tigré, és a dir, al nord d’Etiòpia, el Regne d’Axum s’estenia també pel nord-est de l’actual Sudan (en el tram que dona a la costa del Mar Roig). Per la zona sud, l’influencia axumita arribava fins el nord de l’actual Somàlia, a la zona de Yibuti. També cal destacar l’existència d’un no molt ampli territori del sud-oest de la península aràbiga, el qual també estava sota influència del Regne d’Axum. Les ciutats més rellevants durant aquest període són les de Axum primerament, Matara, Yeha o Adulis (ciutat amb port al Mar Roig i per tant important centre comercial).

El regne era pròsper en l’agricultura i l’exportació de certs productes que transitaven normalment pel port d’Adulis. D’allà sortien per diverses rutes comercials marítimes obertes pels grecs inicialment i després utilitzades per Egipcis Ptolomeus, Romans i Bizantins en direcció a altres ports comercials. Se sap que els axumites comerciaven amb la India i l’Imperi Romà i quan aquest últim va esdevenir en Imperi Bizantí, també hi van comerciar. En quan a les relacions amb els pobles del mateix continent o els d’un entorn més proper, es coneixen evidències de que Axum va relacionar-se amb certs pobles de Núbia, per via fluvial principalment, i de que també exercien una certa influència a la zona del macis del Iemen, el qual duraria fins entrat el segle VII. 

Des de finals del s. III, els reis d’Axum encunyen moneda, la qual cosa indica la rellevància del regne durant aquest temps (del s. III al s. V). Es diu que durant el regnat d’Ezana es comencen a encunyar les monedes amb la figura de la creu en el seu centre, símbol del cristianisme el qual va assentar-se a la zona durant aquest temps.

Obelisc axumita

Obelisc axumita

En la bibliografia es coincideix a l’hora de parlar de la introducció del cristianisme en el Regne d’Axum. Encara que la versió més fiable és que el cristianisme va ser portat per comerciants i religiosos provinents del Pròxim Orient, durant el transcurs del segle IV, molts autors exposen la llegenda de Frumenci per donar l’explicació de tal procés. Segons la tradició Frumenci va ser un nàufrag cristià que va trobar refugi a la cort axumita, des d’allà més tard es dirigiria a Alexandria a veure al patriarca Atanasi, el qual l’acabaria anomenant bisbe. Un cop va tenir l’autoritat eclesiàstica, va tornar a Axum amb la intenció de convertir la cort al cristianisme. Va esdevenir doncs el primer Abuna o pare de l’Església Etíop. La conversió de la població pel que sembla va ser més lenta. Per facilitar aquest procés es va traduir la Biblia a la llengua Ge’ez i es van fundar nombrosos monestirs. L’Església Etíop va estar durant aquest temps sota l’autoritat del patriarcat d’Alexandria, la qual cosa vol dir que seguia la tradició monofisita, present i oficial a Egipte des del concili de Calcedonia al 451.

Sembla ser que els primers contactes amb l’Aràbia musulmana són força cordials, segons explica Joseph Ki-Zerbo. Tant és així que alguns musulmans que fugien de la persecució de la aristocràcia quraishita, van trobar refugi a la cort axumita l’any 615. Aquest fet  va ser vist amb bons ulls per la Meca i pel profeta Mahoma, el qual tenia molt en consideració als etíops tot i que fossin cristians. Però als etíops no els hi agradava l’expansió que estaven portant a terme els musulmans al Mar Roig, així que es van tirar endavant diversos raids contra les costes àrabs, un dels quals arribaria a la Meca l’any 702. Els califes es van veure obligats a contraatacar, hi ho van fer de manera violenta, arravatant als etíops les illes Dahlak i arrasant per sempre la ciutat d’Adulis que era la porta al comerç exterior per al Regne d’Axum.

Aquesta derrota en cert sentit, comportava el conseqüent recolliment del regne vers la costa del Mar Roig. És durant aquest moment, als inicis del segle VIII, quan el Regne d’Axum deixa d’encunyar moneda. Tal cosa farà que el poder polític basculi cap a zones meridionals, concretament a la ciutat de Lasta, indret habitat en gran mesura per parlants de llengua Agaw. La tendència doncs és dirigir-se al sud, més enllà també de la pròpia ciutat de Lasta fins a territoris Amhara i Shoa. La població d’aquestes zones poc a poc anava convertint-se al cristianisme, gràcies en part al paper dels monjos i els monasteris.

A principis del segle X el Regne d’Axum fa un últim intent per mantenir un cert poder a les costes del Mar Roig, apoderant-se de Masawa, de les Illes Dahlak i del port de Zeila, en territori plenament musulmà. Però no gaire més tard el Regne d’Axum comença a entrar en decadència. Encara que no hi ha gaire informació sobre que és el que va provocar l’ensorrament definitiu d’Axum, sembla ser que un regne de les terres del sud, amb una reina al cap davant, va atacar violentament el Regne d’Axum tot provocant la definitiva caiguda del poder. Això va provocar que el litoral tornés a estar sota domini musulmà, tant a les illes Ladhak com al port de Zeila i la resta del Mar Roig. Aquets fets i d’altres que van succeir dins l’àmbit de l’Església d’Etiòpia, van desembocar en l’enfonsament definitiu d’Axum, i la posterior usurpació Zagwé.

La dinastia Zagwé   

Segons afirma Richard Pankhurst, la documentació referent al període Zagwé de la història d’Etiòpia, és força escassa i dispersa, encara que arqueològicament sigui igual o més ric que el període axumita. Doncs les famoses esglésies rupestres d’Etiòpia són d’aquest moment històric i es conserven en un bon estat, tot donant prova de l’existència i del cert esplendor de la nova dinastia.

Església monolítica del període  Zagwé

Església monolítica del període Zagwé

Els Zagwé van regnar des de l’any 1137 a 1270. És creu que el nom Zagwé vol dir “d’Agaw” en llengua Ge’ez, és a dir, la gent del poble Agaw. Segons algunes llistes de reis que s’han conservat (d’elaboració posterior), sembla ser que el primer monarca que es va imposar al territori on s’havia desintegrat el regne d’Axum, va ser un agaw anomenat Marara o Mara, fundador de la nova dinastia. La capital del regne era la ciutat de Rohat a prop del territori de Lasta. Hi ha divergències a l’hora de legitimar la nova dinastia. Alguns historiadors defensen que els Zagwé si més no, eren hereus i continuadors de l’obra engegada pel regne cristià d’Axum. Des de l’Església etíop però, almenys inicialment es va considerar a la nova dinastia com a usurpadora del poder axumita (descendents del rei Salomó), tot i que els governants zagwé desenvolupessin la tradició cristiana heretada dels seus predecessors. Mitològicament la dinastia Zagwé a estat vinculada amb la descendència de Moisès.

Desprès del primer rei Mara, el seu successor Yemrahana Krestos, és conegut per la construcció de la primera esglèsia Zagwé, una de les més importants esglèsies rupestres d’Etiòpia, a prop de Lasta. El successor de Krestos, fou Harbé, el qual se’l coneix pel seu intent fallit d’emancipar l’Esglèsia etíop vers el patriarcat d’Alexandria. Des de l’època de Frumenci, del qual ja hem parlat, els patriarques d’Alexandria nomenaven els caps de l’Esglèsia d’Etiòpia, els quals eren normalment egipcis coptes. Per resoldre aquesta subordinació, Harbé va intentar augmentar el número de bisbes etíops de tal manera que l’Esglèsia etíop adquiris el dret a escollir el seu propi patriarca, però des d’Alexandria es van oposar categoricament.

Església monolítica de Lalibela

Església monolítica de Lalibela

El període més conegut de la dinastia Zagwé, és sense dubte el regnat de Labilelà (1185-1225 aprox.). Sota el seu nom es van fundar molts monestirs i esglésies monolítiques arreu del territori que governaven, però amb especial incidència en terres meridionals, més al sud de la ciutat de Rohat, actualment Lalibela. A mitjans del segle XIII el poder es va començar a debilitar, van començar a sorgir algunes divergències familiars que provocaren un cert vuit de poder. Aquesta inestabilitat va facilitar l’apropament al poder per part d’alguns prínceps cristians de l’ètnia Amhara, situats a regions perifèriques de la ciutat de Lalibela, al sud de Lasta. Yekuno Amlak, el cap dels Amhara, amb el suport d’alguns monestirs contraris als Zagwé, va derrocar l’any 1270 l’últim rei Zagwé, anomenat Yetbarak.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s