Civilització Manding (II): Monarquia divina i la dona manding en època precolonial

Com ja vam anunciar, aquest nou “fascicle” de la sèrie sobre l’Imperi de Mali és una continuació de l’última entrada sobre la Civilització Manding. El títol és ampli i per tant podria incloure molts més temes diversos sobre el món manding precolonial. Els aquí tractats (monarquia divina i dona manding) crec que són prioritaris davant d’altres de menys pes, per entendre la essència d’aquests pobles i en general de l’Àfrica, ja que són ambdós ampliables a la resta del continent.

Concepció de poder i religió: Monarquia divina i Islam

“Los viernes la persona que no madruga para acudir a la mezquita no encuentra dónde rezar por el mucho gentío presente. […] Su gran atención en el aprendizaje del venerado Córan. Cuando los niños descuidan su estudio, les ponen grilletes en los pies y no se los quitan hasta que lo saben de memoria.”[1]

Llegint a Battuta a vegades dóna la sensació de que a l’Imperi de Mali hi havia una gran presencia islàmica en tots els àmbits, la qual cosa segurament fou ben certa –sobretot en l’àmbit de la cort- però també hem de tenir en compte el propi fervor religiós de l’autor, que sens dubte influeix en el sentit del que observa i escriu.

És cert que concretament els pobles malinké, sarakole i diula van ser islamitzats totalment, passant a ser l’Islam part de la seva idiosincràsia. De fet els comerciants sarakole i diula segons Ki-Zerbo foren uns autèntics missioners de la nova fe per allà per on es mogueren (Ki-Zerbo, 1978, p.202). Potser en el primers moments de l’Imperi de Mali, la massa de població encara es resistia a adoptar la religió musulmana, amb diferencies però en el grau de resistència i fidelitat a la religió tradicional.

Tot i la islamització més o menys intensa de l’Imperi de Mali, aquest pot ser considerat com un dels grans imperis històrics de l’Àfrica negra en època precolonial, com també ho va ser el Mwene Mutapa de la costa de l’Índic, el regne de Kongo, els de Yoruba i Benín, Madagascar, o la resta dels imperis sudanesos ja coneguts de Gana i Sonrai, els de Kànem i Bornu, i inclús les cristianes dinasties salomònides d’Etiòpia.

En relació amb la frontera islàmica, cal dir que aquesta mai va ser imposada. Poc a poc l’Islam va anar penetrant, tot respectant les tradicions de cada poble, adaptant-se i modificant-se en funció de l’essència de cada comunitat i introduint-se sobretot mitjançant el comerç i la cultura.

La monarquia divina, encarnada pel rei- déu fou la manera en la que es concebí el poder a l’Àfrica negra en èpoques clàssiques. Tots els regnes abans citats, s’articulaven sota aquesta fórmula i no necessàriament com a resultat d’algun contacte o influencia entre ells, sinó més aviat perquè compartien una certa manera d’entendre l’univers, una cosmologia comú. L’Horus dels egipcis, es pot veure representat de manera diferent però amb el mateix significat i simbolisme en altres societats africanes, en forma de falcó portador de poder. Sense anar més lluny, abans quan citàvem a Battuta, podiem llegir: […]se alza la sombrilla, que se asemeja a una cúpula de seda coronada por un ave de oro del tamaño de un halcón.

La filosofia del poder que emana de la monarquia divina, és en primer terme, el reconeixement de les diferències i per tant la negació de la igualtat social. El rei-déu tenia característiques màgiques que el distingien de la col·lectivitat, ja sigues per les seves particularitats físiques o bé per la seva saviesa. Aquesta posició privilegiada se li respectava i implicava per al monarca una gran responsabilitat vers als seus súbdits. En la seva persona convergien les forces catalitzadores de l’univers: per una banda l’energia còsmica, la de Déu, i per l’altre la força de la humanitat, la de la seva societat. Aquesta condició d’especialitat de la persona del rei, es traduïa en infinitat d’obligacions i limitacions que el monarca havia de complir per tal de mantindre l’harmonia (Iniesta, 2000).

La mansaya segons els manding és l’autoritat política, el poder legítim que troba el seu ordre en el “principi jeràrquic” (Roca i Iniesta, 2006). Aquesta proporciona harmonia social i per tant es tracta d’un poder justificat, legítim. Quan la mansaya es desvia de la seva rectitud, sol ser més per un problema humà, de fàcil sacrifici, però la institució és segueix respectant, perquè és garantia de pau social. Així succeiria per exemple a l’Egipte negre amb el faraó, institució que perduraria amb esplèndida salut durant quatre mil anys, i que quan no va funcionar en algun cas concret, la gent mai va perdre la confiança en el poder faraònic.

Les societats africanes, des dels mateixos egipcis, van entendre que l’univers es sagrat i que la humanitat tenia un paper fonamental com a eix entre la terra i la divinitat. En aquest sentit, el poder té la funció de preservar l’equilibri vital i per tant no pot pas ser utòpic, sinó del tot presencial i visible. Així com l’Àfrica no qüestiona aquest poder, des d’occident s’ha dessacralitzat l’univers. S’ha dit que el món no té sentit, o que en té el que nosaltres li vulguem donar (Sartre).

rey-oussouye-casamance1

Rei d’Ossouye a Casamance, Senegal. Exemple de monarquia divina africana actual. Ell i la seva comunitat, no reconeixen l’autoritat de l’estat de Senegal, per la qual cosa, avui dia Casamance és una zona de conflicte. Per saver més sobre aquest tema, llegir a l’antropòleg Jordi Tomàs.

De fet des dels inicis de la nostra filosofia, el poder ha estat vist com fruit d’una usurpació minoritària i per tant s’ha titllat d’il·legítim, i a partir d’aquest anàlisi s’han succeït infinitat de discursos i filosofies encarregades de crear un magnífic discurs ideològic difícilment aplicable a la practica social. I es que aquest ha esta sempre el taló d’ Aquil·les de la filosofia occidental del poder, la contradicció creixent entre discurs i pràctica social. La democràcia grega, la il·lustració moderna, el comunisme, tots ells van ser discursos ben allunyats de la realitat veritable del poder.

Haile_Selassie_G_021711

Haile Selassie, últim emperador d’Etiòpia, descendent de les dinasties salomònides. Considerat Rei de reis i diví per aquells que van creure en les profecies del nacionalista negre, Marcus Garvey que vaticinaven la coronació d’un rei negre a l’Àfrica, el qual lluitaria per la unitat dels pobles africans i negres. Ras Tafari, el príncep Tafari Makonnen, va tenir (i té) seguidors arreu del món, els rastafaris, seguidors del moviment religiós cristià ortodox; el Rastafarisme. Allà on més va quallar aquest moviment, fou a Jamaica, on hi ha una important població negra d’arrels africanes. 
Selassie fou doncs un altre exemple de monarquía divina o africana.

La filosofia del poder africà, és totalment antidemocràtica, entesa en el sentit del consens del cinquanta-u per cent, que és en el que es basa la teoria de la democràcia occidental. Per a la tradició africana, el consens o és majoritari (per no dir total) o no és consens. Els acords socials, han de estar plenament assumits pel conjunt de la societat. El vot doncs, no existeix ja que el que es vol evitar són les fractures ideològiques i la possibilitat de que sorgeixin tensions i diferencies internes. En aquest sistema la gent gran, els avis, com a caps del sistema de clans, tenen un pes molt important en la pressa de decisions, prèviament consensuades.

Nelson Mandela

Nelson Mandela, president de Sudàfrica del 1994 al 1999. Considerat també com a exemple de monarquia divina. No fou pas rei de manera oficial, però les seves capacitats com a governant fan pensar en que Mandela fou l’últim home-déu africà. Per saver més llegir: Alfred Bosch (1995), “L’últim home-déu”.

Sota aquest mateix esquema, funcionava la monarquia divina d’estat –com la de Mali- les quals tenien consells reals que impedien que es prenguessin decisions injustes o imprudents vers la població (Iniesta, 2000).

La dona manding

La economia social de la població del Mandé i en general de l’Imperi de Mali, era prioritàriament de subsistència. Concretament en l’àmbit rural aquesta economia sovint estava en mans de les dones, que tenien un pes més que important en els treballs del camp. La dona intervenia en el treball comunitari dels camps familiars, cultivava també els seus propis camps i s’ocupava a demés de la recol·lecció de fruits. (Ly, 1982)

Així doncs, la dona portava a terme multiplicitat d’activitats que repercutien en el bon funcionament de la família en general  i en la relació amb el seu marit. Aquesta participació de la dona en l’economia familiar es produïa sempre, fos quina fos la posició social d’aquesta, és a dir, es tractés d’una princesa o d’una dona més humil.

El matrimoni és basava en el treball i en la complementarietat. Tot i que hi havia equilibri entre l’home i la dona, Madina Ly destaca que aparentment la dona estava en un teòrica posició d’inferioritat. Un afinada dita malinké diu: “Un viejo sin mujer es un niño”[1]

Per als nens la dona evidentment també era important, de fet en ella requeia l’educació dels fills fins a l’adolescència, fos quin fos el sexe d’aquests. La dona també feia d’intermediària entre el nen i el seu pare.

Així doncs la dona tenia un paper molt important en la preservació de la unitat y l’harmonia familiar. En la societat ocupava un paper similar al que tenia en la família i l’economia. La qual cosa no es tradueix en igualtat enfront de l’home, ja que habitualment els rols eren ben diferenciats .

Les reines mares, és a dir les mares dels futurs Mansa, eren molt importants perquè influïen directament en l’educació i la formació de valors del futur governant. Gaudien i gaudeixen d’un gran prestigi social, tal i com passa amb Sogolon Konde, mare de Sundjata, la qual des de la seva debilitat de salut, va ensenyar a posar-se en peu al jove i també malalt Sundjata Keita. Així doncs, darrera la pujada al tron d’un Mansa, sempre hi estava la seva mare.

077_106_RAV0046 MAESTRA MANDINGA  WEB

Mestres manding.

La dona és doncs una peça clau en el món manding, ja que es troba inserida totalment les activitats econòmiques que es desenvolupen a nivell sobretot familiar. Del comerç però quedaven apartades, mai fou el seu espai natural.

L’escola moderna a l’Àfrica, l’occidental, en part a restat pes al paper educatiu de la mare, ja que ocupa espais que abans estaven dominats del tot per la dona, de la mateixa manera que la medicina moderna, ha restringit el poder de les curanderes i curanders. De fet a conseqüència dels trastorns de l’economia tradicional, avui dia la dona manding depèn més del seu marit i dels homes en general, tot i seguir ocupant un paper central en la societat, el contacte violent amb els occidentals i el posterior colonialisme van perjudicar clarament la dona manding.

Demà penjaré les conclusions d’aquesta sèrie que acava aquí. També adjuntaré una bibliografia prou amplia per a aquells que vulguin aprofundir en qualsevol dels temes proposats.

Espero que hagi estat de profit.


[1] A: Pala, A i Ly, M. La mujer africana en la sociedad precolonial. 1982. P. 172.


[1] Ibíd.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s