La Història de l’Imperi de Mali i l’univers manding (II)

De l’esplendor amb Mansa Musa I a la decadència de l’Imperi

Desprès de Sundjata, regnaria el seu fill gran, conegut com a Mansa Wulen (1250-1270), el qual va saver mantindre la cohesió i fortalesa de l’exèrcit i per tant va poder seguir ampliant territori a la zona més occidental (Tàkrur). Mansa Wulen va peregrinar a La Meca, la qual cosa despertaria l’interès d’alguns països àrabs respecte a l’Imperi de Mali. Desprès d’aquest sobirà, segons comenta Ibn Khaldun (Niane, 1985), l’Imperi va estar apunt de trencar-se per culpa de les intrigues internes presents entre els Keita. Sakura, esclau i antic general de confiança de Sundjata, va salvar la situació, restablint l’ordre i fent-se amo de la ciutat i regió de Gao. Els successius reis que el van seguir, a més de mal coneguts, sembla ser que no destacaren per res en especial.

El veritable ressorgiment i apogeu de l’Imperi es va donar amb l’ascens de Kanka Musa, més conegut com a Mansa Musa I, el qual regnà del 1307 fins al 1337. Aquest rei va peregrinar a La Meca i va passar un temps al Caire per la qual cosa va adquirir una gran fama arreu del món musulmà. L’enlluernament del Imperi de Mali arribaria fins a Europa, on Portugal i algunes ciutats-estat comercials de l’actual Itàlia s’interessarien per comerciar i relacionar-se amb l’Imperi sudanès.

Des d’Occident aquest era vist com un autèntic “Eldorado”,  i per comprovar-ho només cal fixar-se en el magnífic Atles del català Abrham Cresques. Realitzat l’any 1375, per encàrrec del rei Carles V de França, en ell es pot veure a la zona on se suposa que es troba l’Imperi de Mali, el dibuix d’un imponent rei negre assegut al seu tron i mostrant una peça d’or amb la seva mà enfront d’un cabdill tuareg muntat a camell. Sembla ser que el rei que dibuixa Cresques havia de ser Mansa Musa I.

c-Atlas-catalan-empire_Mali

Es deia de Mansa Musa que tenia una gran força mobilitzadora i que disposava de molts homes. Al segle XVI Mahmud Kati escrivia que quan l’emperador encara no havia sortit del seu palau, la capçalera de la seva caravana estaven ja a Tombuctú (Niane, 1985).

Mansa Musa com ja avançàvem abans, va establir molt bones relacions amb els mamelucs d’Egipte. Al Caire, l’emperador sudanès quedaria meravellat amb l’arquitectura dels seus palaus i estàncies, fins a tal punt que tornaria a Mali acompanyat d’un prestigiós arquitecte egipci anomenat Tuedjin. Aquest fou el constructor de la gran mesquita de Gao i de la sala d’audiències de Niani, ambdues clars exemples de el que desprès es va anomenar “Estil sudanès” (Niane, 1979).

Al Caire, Mansa Musa es guanyaria la admiració de la cort mameluca, tot explicant històries més o menys certes sobre el seu Imperi i les seves riqueses en forma d’or, de les quals els mamelucs en van poder gaudir. Una de les històries que explicà fou la de l’expedició marítima que el seu predecessor havia tirant endavant, volent comprovar que la terra era circumdant i que podia haver quelcom més enllà de l’Atlàntic.

El professor Amadou Camara deia que aquest emperador fou Abu Bakar i que pel que sembla si que es cert que va tirar endavant una gran expedició ben preparada com per a endinsar-se en l’oceà i passar mesos i fins i tot anys navegant. Aquelles dues-centes naus (Niane, 1985) mai no tornarien, tot i que el tema ha estat estudiat i investigat fins al punt de que han sorgit hipòtesis que defensen que els exploradors mandings van arribar fins a Amèrica[1].

Aquestes no han s’han pogut contrastar, però no per això vol dir que no siguin certes, en tot cas estaria per investigar encara. El que queda clar, com comenta Niane i com també ratificava el professor de la Universitat Ch.A.D de Dakar Amadou Camara, és que els pobles més occidentals, els de la costa –actual Gambia i Senegal- tenien un important domini de la navegació i la pesca.

Durant l’època de Mansa Musa, Tombuctú i Djenné foren centres no només comercials, sinó també intel·lectuals, on la cultura islàmica s’havia introduït gairebé del tot (rei de Djenné es convertí a l’Islam a l’any 1300). El propi emperador Musa, dominava bé l’àrab i era molt donat a les lletres, tenia una brillant biblioteca i era aficionat a escriure.

Desprès de Mansa Musa, l’Imperi mai més tornaria a ser el mateix, l’esplendor va perdurar, però no amb la mateixa intensitat. El pròxim monarca rellevant fou Mansa Suleiman que regnar de 1336 al 1358 i al qual Ibn Battuta va poder conèixer personalment.

Ibn Battuta transcriu al Mansa: “Yo estoy a salvo de haber cometido injusticias y he castigado a aquellos de vosotros que incurrieron en abusos. Quien quiera que conozca a alguien responsable de inquietudes sin hacérmelo saber, caigan sobre su cuello las culpas del otro, pues Dios le pedirá cuentas”[2]

Sembla ser que Mansa Suleiman fou un rei dur i autoritari però just. El curiós viatger àrab, observa atonit com els seus vassalls s’humilien davant la presència del Mansa[3], tot i que més endavant ressalta com a conclusió: “Lo raro que son allí los abusos. Se trata de la gente más lejana a la injusticia y su rey no perdona a nadie el más mínimo desliz”[4] .

Sembla ser que la monarquia divina gaudia de salut en temps de Mansa Suleiman, la mansaya, el consens i l’harmonia social, tenien arraconada a la fanga.

A la cort però, aviat es van crear tensions entre els partidaris dels prínceps descendents de Mansa Musa i els de Mansa Suleiman. Fomba fou finalment qui succeí a Suleiman, tot i que no restaria ni un any al tron, ja que Marijata II (o Sunjata II) el destronaria tot iniciant una època de crispació en la cort i en general en l’Imperi. Mansa Musa II, el fill d’aquest últim monarca substituí al seu pare el 1374 i regnà fins el 1387.

Desprès de Musa II, les tensions internes encara es van intensificar més. Les lluites entre territoris de l’Imperi van debilitar l’estructura del mateix tot creant inestabilitat i progressivament el poder va anar basculant cap a Gao. Aquesta pèrdua d’hegemonia també va provocar que les relacions amb el món musulmà s’empobrissin, la qual cosa explica les poques fonts àrabs escrites sobre aquesta època (Ly, 1985). Els últims testimonis en aquest sentit serien els de Lleó l’Africà, a través dels escrits del qual ja es pot veure com les ciutats comercials de Tombuctú i Djenné estaven ja a principis del segle XVI sota domini dels sonrai.[5]

La presencia portuguesa a la costa atlàntica, també és un símbol de la decadència del Imperi de Mali. Ja que els europeus estaven decidits a comerciar amb la costa tot enriquint els regnes i regions d’allà i provocant que a la llarga es desprenguessin del vassallatge de Mali (Ly, 1985).

El comerç transsaharià ara va passar a estar a mans dels sonrai i Mali poc a poc es desinflava. El vell imperi es veia atacat per est i oest, i els portuguesos cada cop s’introduïen més en la política de l’Àfrica sudànica occidental, a l’hora que esperonaven als regnes (sobretot de la costa) a fomentar el comerç d’esclaus. El regne de Diara va caure sota el poder dels sonrai a principis del segle XVI, que també van voler incorporar al seu naixent imperi els regnes de Jolof i Futa-Toro. Tot i així –tal i com indiquen algunes fonts portugueses- l’autoritat del Mansa de Mali va perdurar a la zona Gambia i Casamance fins ben entrat el segle XVI (Ly, 1985). De fet es diu que els habitants del fort negrer “d’Elmina” a l’actual Ghana, parlaven del “gran elefant” per referir-se a l’Imperi de Mali, però com bé diu Madina Ly, es tractava d’un elefant molt afectat per l’edat ja.

De la zona interior del regne de Diara, al delta interior del Níger, hi hauran importants moviments de poblacions, tensions, migracions i lluites, de les quals acabaran sorgint els futurs estats predadors de Kaarta i Segu, creats pel bambara aprofitant la feblesa de l’Imperi de Mali. Així doncs, Mali va acabar reduït altre cop al seu territori original: el Mandé i poc més. La pèrdua d’importància i valor del comerç aurífer, va fer recular als malinké, els quals es concentraren cap al sud al seu territori original on s’especialitzaren amb el comerç de la kola provinent de les zones boscoses. Segons Ly, és des d’aquests nuclis més meridionals i rescatant les glòries pasades del Mandé des d’on al segle XIX el diula d’ascendència malinké per part de mare i cabdill militar Samori Touré va voler engegar el seu imperi.


[1] Autors com Wiener, Jeffers o l’afro-americà Ivan Sertima (1976), defensen la hipotèsi de que l’expedició manding d’Abu Bakar va arribar a Amèrica. Sertima fins i tot converteix el seu estudi en tesi, tot destacant influencies de la cultura manding en algunes de les cultures d’Amèrica central (Niane, 1985).

[2] Battuta, I. A través del Islam. Fanjul- Arbós. Madrid, 1981. P. 781.

[3] Op. Cit. P. 778.

[4] Op.Cit. 783.

 [5] Maalouf, A. León el Africano. Alianza Cuatro. Madrid, 1988. P. 155

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s