La Història de l’Imperi de Mali i l’univers manding (I)

Desprès d’haver-nos introduït mínimament  en la Història de l’Àfrica negra i més concretament en el Gran Sudan occidental en època “medieval”, ara toca submergir-se de ple en la Història de l’Imperi de Mali.

Amb aquest “fascicle” i amb el següent, presentaré el relat més històric i desprès, abans de les conclusions i la bibliografia (que al final la posaré tota junta), dedicaré un parell més d’entrades a parlar sobre la civilització manding, centrant-me sobre tot en la concepció del poder en l’Imperi de Mali (extensible a la resta de l’Àfrica negra en època clàssica); i també en el paper de la dóna manding durant l’Imperi i en general a l’Àfrica precolonial.

El Sudan occidental durant els segles XI-XII: Segona expansió manding    

D’alguna manera Gana va obrir el camí de les grans formacions estatals al Sudan més occidental. Mali, el centre del qual es trobava una mica més cap al sud-est, a prop del riu Níger, li prengué el relleu a Gana (més a prop de la costa i del riu Sengal), però no pas de manera seguida i pacífica. Van passar gairebé dos segles de moviments i transformacions en les poblacions sudàniques occidentals. Gana havia caigut en decadència i les lluites per l’hegemonia es succeirien. El 1076 Kumbi, la capital del deteriorat imperi queia en mans dels almoràvits.

Des d’aquest moment fins a la victòria de Sunjata i l’inici de l’Imperi de Mali (1235), hi ha molt poques fonts escrites sobre el que va passar al Sudan occidental, però aquest buit es pot anar omplint poc a poc gràcies a l’arqueologia i a la tradició oral. Per exemple els jaciments arqueològics de Jenne-jeno (Djenné) a prop del riu Bani (l’afluent del Níger), donen prova de que el moviment tot i ser ara dispers i estar en fase de transició, no s’atura. El jaciment explica que hi ha metal·lúrgia des d’abans de l’era cristiana i per tant abans del segle VIII, la qual cosa per Niane dóna prova també de que els àrabs no van fer més que augmentar el comerç transsaharià (Niane, 1985).

Com hem indicat en l’última nota de l’anterior entrada, els soninké fou el poble que va crear l’Imperi de Gana i que pertany al grup manding. Provinents de la regió de Wagadu, per crear el posterior imperi van haver de expandir-se i desbordar les fronteres de la seva regió natal, per la qual cosa parlem de la primera expansió manding. La segona expansió manding correspon a la duta a terme pel poble malinké, que com els soninké, també desbordarien les fronteres del país de Mandé per ampliar i sotmetre nous territoris i pobles. Aquesta expansió no fou sempre bel·licosa, de fet els components de guerra i pau s’alternaren.

Primer la tendència fou desplaçar-se des de l’alt Níger en direcció a Senegambia, on l’expansió prendria un caràcter violent. Més tard, mercaders manding també arribaren fins zones boscoses del sud on introduirien l’Islam i fundaren centres comercials a prop del país Akan, durant el segle XIV i XV aproximadament. Tant Tàkrur com Mandé foren regions que s’independitzaren de Gana, i que ara guanyarien en autonomia i potencia. El primer d’aquests situat al sud del riu Senegal, controlava les mines d’or de Galam, de fet Tàkrur fou el relleu de Kumbi com a centre comercial important. Aquest regne va gaudir d’un cert apogeu durant el final del segle IX i la meitat del segle XII, abans de que els soso i els malinkés es posesin a lluitar per l’hegemonia del Sudan occidental.

A les províncies soninkés tot i haver presencia musulmana en l’àmbit comercial i de la cort, socialment l’Islam encara no havia quallat. Això en ocasions provoca lluites internes i migracions dels grups fidels a la religió ancestral i resistents a la nova penetració islàmica, cap a la regió de Mema.

A l’oest, al poble Sonrai, l’Islam es va introduir més àmpliament. Els seus monarques s’havien convertit vora l’any 1010. Aquests primer residiren a Kukia i més tard es traslladaren més al nord, a Gao, on les relacions amb el Magreb s’intensificaren. Pel moment, aquest regne, com el de Tàkrur, no va tenir ànsies d’expansió, simplement s’imposaven en la seva regió i poc més. Com ja hem dit però, els Sonrai tindran molta rellevància entrat el segle XVI, quan són ells els que prenen el relleu a Mali com a formació de poder hegemònica al Sudan occidental.

Els que lluitarien ara per l’hegemonia, serien els pobles malinké i soso. Aquest últim regne es va fer molt fort durant el final del segle XII i principis del XIII quan toparia amb les forces de Sundjata. Al capdavant d’aquest poble hi havia el clan dels Kanté, totalment enfrontat als musulmans. De fet aquesta era una de les principals característiques dels soso, la seva fidelitat a la religió tradiciónal i el refús enfront del Islam. La seva capital, anomenada com el mateix grup, es trobava relativament a prop de l’actual Bamako. Especialitzats en el treball del ferro, fou un regne que poc a poc es va anar engrandint, tot ampliant les seves ambicions respecte a l’espai soninké. El rei Kemoko, pare del mític Sumaoro, va unificar al final del segle XII la regió de Kaniaga, dels soninké amb el seu propi regne.

Sumaoro Kanté regnaria del 1200 fins al 1235, i per reconstruir mínimament el decurs de les seves gestes, cal acudir a les tradicions orals, on aquest rei hi té un pes molt important, tal i com succeeix amb Sundjata. Això passa perquè veritablement fou un personatge històric de pes, el qual va arribar a controlar gairebé tota la zona de l’antic Imperi de Gana, a excepció del territori Mandé. Va sotmetre a bona part de les províncies soninkés i va atacar als malinké, sembrant el terror, tot i que trobaria moltes resistències.

En aquells moments moria el rei de Mandé Nare Fa Maghan[1], al qual el succeiria el seu fill gran Mansa Dankara Tuman que segons sembla s’entendria amb Sumaoro. El rei dels soso, era considerat un rei màgic, un bruixot, temut pels pobles propers. Tot i que algunes històries orals expliquen que Sumaoro va lluitar contra malinkés i soninkés per tal d’acabar amb el comerç d’esclaus fomentat pels musulmans, lectura que lliga amb la fervent voluntat de lluitar contra l’Islam que caracteritzava a Sumaoro i en general al poble soso.

El fill gran de Nare Fa Maghan, Mansa Dankaran Tuman, no fou tan valerós com el seu pare, i vista la potència que desprenia Sumaoro Kanté, va decidir fugir cap al sud, a zones boscoses, la qual cosa deixar un vuit de poder al capdavant del regne Mandé. Els grups malinkés més resistents a sotmetre’s al rei soso van tractar d’acudir al segon fill de Nare Fa Maghan, és a dir a Sundjata Keita, el qual estava exiliat a la regió de Mema.  

La epopeia de Sundjata i el naixement del nou Imperi

Com passa amb la història de Sumaoro -i com ja hem avançat anteriorment- per reconstruir la història de Sundjata i en general de l’imperi de Mali, les fonts orals esdevenen bàsiques. En aquest cas, disposem de la epoeia de Sundjata, ampliamtent explicada i transcrita per D.T. Niane, editada l’any 1960, i reeditada i traduïda al castellà per edicions Bellaterra (2011).

Segons diu Niane, Al-Idrisi i Al-Bakri són els primers que mencionen “Malel” referint-se a Mali com a territori que desborda el Mandé. De fet existien dos regnes diferenciats, el de Dodugu més al nord, dominat pel clan bambara dels Kondés i el de Kiri (Mandé) al sud, amb els Keita (malinkés) al capdavant, els quals acabarien sent unificats durant el segle XII per aquests últims.

El clan dels Keita, del que formarà part Sundjata, vincula el seu orígen a Bibal Ib Rabah, company del profeta Muhàmmad, el fill del qual, Lawalo s’hauria establert al Mandé tot fundant l’emplçament de Ki o Kiri, que vol dir treball. Aquesta regió inicial, fou fundada i dominada durant els primers temps, pels caçadors, els anomenats “simbon” (mestre caçador), figures de molt pes en la tradició oral, ja que es consideren els fundadors i defensors de les primeres poblacions del Mandé (Niane, 1960).

Una de les dones de Nare Fa Maghan o Magan Fon Kata, fou Sogolón Konde, coneguda com “Kuduma” (la malalta) , provinent del clan Traoré, de la província de Gangaran, a prop de la zona de les mines auríferes de Buré, al sud del Mandé. Ella seria la mare de Sundjata, de la qual heretà la feblesa. Aquesta debilitat en la salut però, li salvaria la vida, ja que al fugir del territori Mandé original, es va lliurar de la matança dels onze prínceps que portà a terme el feroç Sumaoro per tal de conquistar el territori malinké (Ki-Zerbo, 1978).

Entre 1220 i 1235, la guerra que enfrontava a malinkés i sosos estava servida. El consell d’ancians del Mandé, esperonat per la resistència malinké, es decidir a reclamar que el jove Sundjata retornés de Mema (prop de Segu, en zona voltaica) per a combatre les ànsies de poder de Sumaoro i per defensar l’autonomia i expansió del Mandé. El 1234 finalment Sundjata es posa al capdavant d’una important confederació de pobles, preparant-se per a l’enfrontament amb els soso.

Tot i l’agrupació de diferents pobles liderats per Sundjata, inicialment Sumaoro Kanté fou qui es va endur les primeres victòries, les quals celebraria festivament a la ciutat de Niani. L’encontre decisiu però, es donaria a Kirina, emplaçament que es troba entre l’actual Bamako y Kangaba, a la vora esquerra del riu Níger, i que dóna nom a la batalla on es va lluitar de manera decisiva per a determinar qui es feia amb l’hegemonia del l’Àfrica sudànica occidental. A més de malinkés i soso, a la batalla també van intervenir altres pobles, sobretot fen costat a Sundjata, per això desprès de la victòria, el mític general contava ja amb moltes aliances favorables per a l’establiment d’un vast imperi, que desbordava en gran mesura les fronteres del Mandé.

El-Imperio-de-Mali-1235-1546

Imperi de Mali (s.XII-XVI)

L’exèrcit de Sunjata disposava de nombroses tropes d’infanteria, grups d’arquers amb les puntes de les seves fletxes enverinades, i soldats amb llances. Les forces militars de Somaoro però, eren també potents, en concret destacava la seva cavalleria, que en paraules de Niane: realizaba cargas irresistibles (Niane, 1985, p.149).

Hi ha diferents històries sobre el final de la batalla i la mort del misteriós Sumaoro. Ki-Zerbo explica que el rei soso moriria per culpa d’una fletxa enverinada que li va caure del cel, provinent dels arquers de Sundjata. Ara bé, segons sembla, el cos de Sumaoro, fou imposible de trobar desprès de la batalla, no se sap si se’l van emportar els Kanté o bé va fer us de la màgia que se l’atribuïa. Niane, transcriu la tradició –segurament la més fiable- que diu que quan Sumaoro va veure que perdia, es va batre en retirada, en direcció al seu regne. Es produí dons una intensa persecució entre ambdós cabdills, que va culminar amb la destrucció de la ciutat de Soso, la qual –juntament amb el seu rei- mai més tornaria a existir.

“Soso la orgullosa no es más que un recuerdo que solo revive en la boca de los griots; las hienas van allí a llorar por la noche, las liebres y los ciervos pacen en el emplazamiento del palacio de Sumaoro, el rey que llevaba vestiduras hechas con pieles humanas. Soso desapareció de la tierra. Sunyata, el hijo del búfalo, relegó aquellos lugares a la soledad. Tras la destrucción de la capital de Sumaoro, el mundo ya no conocía otro amo que Sogolon Yata[2].” (Niane, 1960, p.100)

Com queda clar en el fragment de l’epopeia, a partir d’aleshores, Sundjata i el naixent Imperi del Mali, eren ara els amos de la situació. La victòria malinké d’alguna manera preludiava la futura expansió de l’Islam, ja que aquests (sobretot comerciants i reis) s’havien convertit a la religió musulmana des de ja feia temps. Segons Ibn Battuta, Sundjata es convertí al Islam gràcies a un tal Mudrik, el net del qual va viure en l’època de Mansa Musa, tot i que les tradicions orals no confirmen aquest fet, només tracten a Sundjata com al alliberador del poble malinké.

mansa

Representació d’un “Mansa” de l’Imperi de Mali, segurament es tracta de Sundjata Keita.

El nou Mansa va sotmetre gairebé totes les províncies de l’antic Imperi de Gana, com per exemple els territoris de l’actual Casamance  i Guinea-Bissau. De fet pels mandings de l’oest, Sundjata és considerat el fundador de diversos regnes, entre els quals el més conegut és el de Gabu. També va marxar sobre el regne dels Jolof (o wolof), i els seus generals ho farien sobre Tàkrur a l’oest i Gao a l’est.

Aquest conjunt de conquestes, iniciades pel mític Sundjata i proseguides pels seus descendents, conformarien el territori de l’Imperi de Mali, el qual només havia fet que començar. El 1240, Sundjata trasllada la capital altre cop a la zona de l’alt Níger, a Niani. Al llarg de la tradició, se li han atribuït al mític cabdill, infinitat de gestes, moltes d’elles certes i d’altres posteriors a ell. De totes maneres, el que recalca la tradició del Mandé és que Sundjata fou el responsable de la codificació de les costums que encara avui dia s’articulen entre molts dels clans mandings.

Com ja s’ha dit, fou proclamat “Mansa” (en malinké) o “Maghan” (en soninké), que vol dir emperador, rei de reis, senyor de senyors; una forma més del que a l’Àfrica coneixem com a monarquia divina, que és la manera en que es concep el poder africà i per tant es manifesta de diferents maneres arreu del continent, sobretot en època clàssica, però també abans (Els faraons de l’Egipte negre per exemple) o desprès, arribant fins avui dia. Més endavant, en parlarem amb una mica més de profunditat.

La constitució d’estructures administratives són  també obra de Sundjata. La Gran Assamblea o “Gbara” tenia també caràcter constituent i fou la que impulsà el nomenament del cabdill malinké com a “Mansa”, i als demés reis vassalls del nou Imperi com a “Farins” de les seves províncies, que venien a ser una mena de governadors. Només els caps de Mema i Wagadu, conservaren el títol de reis (Niane, 1985).

Fos com fos, i tal i com passava a Gana, l’autonomia i identitat de cada regió fou sempre respectada. Els malinkés i els seus aliats van ser distribuïts en setze clans d’homes lliures i nobles, portadors dels “carcajs” que junt amb els arcs, eren les armes insígnia dels homes lliures. Per altre banda els cinc clans marabútics, aliats de Sundjata des dels primers moments[3], foren els encarregats de custodiar la fe.

Els artesans foren repartits en quatre clans : el dels griots, els sabaters, els ferreters i els poetes. Tal i com diu la tradició, Sundjata va repartir el món, va fixar els deures i drets de cada clan i va codificar el sistema de clans menestrals tot convertint la professió en hereditària (Niane, 1979).

Existeixen –com pel cas de Sumaoro- diverses llegendes sobre el final de Sunjata, tot i que la majoria d’autors, així com la tradició manding més oficial defensa com a més probable el fet de que el mític cabdill hagués mort ofegat al riu Sankarani, molt a prop de Niani, on encara avui dia els Keita hi tenen un lloc de culte. Sundjata, fill de búfal i de lleó, creador de l’Imperi de Mali, fou a l’hora diví i humà, i el seu record, el seu esperit, encara avui dia segueix viu.

“Hombres de hoy, que pequeños sois al lado de vuestros ancestros, y de mente pequeña, porque os cuesta entender el sentido de mis palabras. Sunyata reposa cerca de Niani-Niani, pero su espíritu sigue vivo, y los Keita, aún hoy, se inclinan delante de la piedra bajo la que reposa el padre del Mandind.” (Niane, 1960, p.120)


[1] Pare també de Sundjata Keita, que fou el seu segon fill; resident ja a Nianiba (Ninani la Gran), capital del Mandé y del posterior Imperi de Mali. A Sunyata o la epopeya Mandinga (Niane, 1960), el griot Mamadu Kuyaté, parla de Magan Kon Fata, per referir-se a Nare Fa Maghan, del qual es diu que fou un reputat rei, respectat i amat per la seva població. P.23 de la edició de Bellaterra, 2011.
[2] Es refereix a Sundjata.
[3] Entre aquests clans hi havia els tures i els beretes, els quals van participar activament en la recerca de Sundjata, quan aquest estava a l’exili i Sumaoro dominava la situació al Mandé.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s