África dins la seva història

Tal i com diuen Roca i Iniesta al seu article Raíces (2006), a l’Àfrica negra la memòria col·lectiva sempre ha estat un referent quotidià en diferents àmbits socials, tant a nivell de clan i família, com en un nivell més ampli. La història colonial i en general l’academicisme occidental, no van voler entendre aquesta característica; i per tal de justificar l’espoli i desestructuració que va significar l’època esclavista i el colonialisme, van optar per infravalorar i sovint manipular la història africana. De fet, Hegel ja s’havia referit als africans com a pobles “dormits”, ja que no disposaven d’una història escrita i per tant no podien pensar el seu futur com a societat. Tal afirmació partia d’una profunda ignorància i sobretot del fet eurocèntric de creure que la raó occidental havia de ser universal, absoluta.

L’empobriment demogràfic i social que va suposar la tracta d’esclaus, sumat a les característiques pròpies del continent africà (població diluïda, grans extensions, naturalesa poderosa, etc.), serien les principals causes que explicarien la dificultat per tirar endavant formacions socials de gran abast, com les sorgides abans durant època clàssica. La determinació de certs anàlisis sobre l’època que s’enceta a partir del contacte amb els europeus, ha de venir marcada per una certa serietat i objectivitat, per tal de combatre el seguit de fal·làcies que s’han emès des de certs àmbits racistes. S’ha d’abordar el procés evolutiu africà, evitant caure en la reproducció de falsos mites, tals com la inferioritat racial, el tribalisme o la passivitat històrica dels africans (Ki-Zerbo, 1979).

Des dels estudis etnològics, de clara herència colonial, s’ha tendit a mostrar les societats africanes en paràlisis, com si d’una fotografia es tractés. Sovint, també se les ha volgut enfonsar en el temps mític, apartant-les doncs de la Historia oficial, la qual es caracteritza per les seves etapes progressives cap a la modernitat. És cert però que el mite, entès com a representació fantàstica del passat, és una part fonamental en el pensament històric africà, ja que té una dimensió essencialment social y atemporal (entès dins un enfocament de caràcter holista).

El temps no es considera unilineal, però això no significa que el passat i les generacions anteriors no estiguin del tot presents en el pensament col·lectiu africà. De fet i com anirem veient, les generacions passades segueixen entenent-se com a gairebé contemporànies i per tant molt influents en l’actualitat. El passat doncs es relaciona directament amb el present, per mitjà del culte, però tot i així el temps –entès de manera diferent- es igualment dinàmic per als i les africanes. Ni la concepció tradicional, ni la islàmica, típiques ambdues de la zona i territori que estudiem, condemnen a la immobilitat o a la simple repetició en el devenir dels africans (Bubu Hama i Ki-Zerbo, 1979).

La veritable transformació d’aquesta peculiar concepció del temps, succeeix quan s’incorpora la mentalitat occidental econòmica de l’excedent a gran escala. Aleshores el sentit del temps col·lectiu i individual es modifiquen radicalment, la qual cosa implica el perill de perdre l’essència pròpia i caure en l’alienació com a societat, és a dir, entrar en el joc de la globalització com a part subordinada al centre i diluir-se en la modernitat. Tot i corre aquest risc, la frontera africana segueix viva i amb opcions d’intervenir molt favorablement en el nou panorama global.

griot_mandingue

Griot manding

Una via per a reforçar aquesta frontera africana, entesa com a el manteniment de la diferencia cultural enfront les pràctiques i models occidentals (Roca i Iniesta, 2006), és estudiant i recuperant la Història d’Àfrica des d’una perspectiva genuïnament africana. Per tirar endavant aquest objectiu caldrà saber quins són els fonaments per al coneixement històric de l’Àfrica. Tal i com apunta l’historiador de Burkina Faso Joseph Ki-Zerbo, per conèixer la història africana haurem d’apropar-nos a tres fonts: les escrites, l’arqueologia i molt especialment a la tradició oral.

Les fonts escrites són habitualment escasses a l’Àfrica. Però per a la zona que estudiem nosaltres (l’ample nord del continent), tenim més documentació escrita, gràcies als viatgers i intel·lectuals àrabs que van voltar per la majoria dels imperis sudanesos d’època clàssica, tot deixant escrits sobre el que observaven. El contacte amb els occidentals també va propiciar el sorgiment de més documentació escrita, ja que per als europeus sí era habitual deixar-ho tot per escrit. Tot i la bona conservació i la comoditat de les fonts escrites, cal aguditzar el sentit crític a l’hora de treballar amb elles, cal interpretar-les, ja que no perquè estiguin escrites sempre són fiables i de qualitat.

En quan a l’arqueologia val a dir que és una font força fiable, donada la seva objectivitat absoluta, però no sempre ha estat fàcil engegar projectes i investigacions per a seguir il·luminant el passat africà. Quan s’ha pogut fer però, els resultats han estat sempre profitosos i moltes vegades han servit per a contrastar i confirmar informacions provinents de la tradició oral.

La font principal per a la investigació de la història d’Àfrica, aquella més intima, original i sucosa, és sens dubte la tradició oral o més concretament la Història oral. Aquesta com el seu propi nom indica, es transmet de forma oral de generació en generació, per via dels griots, encarregats de emmagatzemar i transmetre el coneixement fonamental, la tradició i la història dels seus pobles. La diferencia rau en que per als africans la paraula està carregada de gravetat, de pes, i per tant el dipositari del coneixement ha de ser una persona en concret i no pas un text. El que passa és que el contingut de les històries orals sovint és hermètic, conceptualitzat en la llengua de cada poble, el que es vol dir que la traducció sol ser difícil. Adaptar el missatge codificat a partir d’uns esquemes mentals molt diferents als occidental, és com dic, una tasca complicada. Tot i així, la tradició oral és transmet d’una forma molt didàctica i amb un alt nivell artístic.

En paraules de Ki-Zerbo: “Es suficiente reconocer que si bien la entidad de los africanos es la misma –la del Homo Sapiens-, su “ser en el mundo” es diferente: entonces pueden afinarse utensilios nuevos para apreciar la singularidad de su evolución.”[1]

S_-_portrait.Joseph_Ki-Zerbo_02

Joseph Ki-Zerbo (1922-2006). Historiador de Burkina Faso.

Per últim, com ja hem avançat anteriorment -i en la línea de tot allò dit fins ara- defensarem i exposarem una periodització de la història pròpia per a l’Àfrica. Aquesta nova mirada a la història africana, respectant la idiosincràsia del continent i entenent l’Àfrica i els i les africanes com a subjectes històrics autònoms, troba el seu punt de partida amb la generació d’investigadors que viu i despunta durant les independències (principalment Ki-Zerbo i Cheick Anta Diop) i que avui dia o són molt grans o ja han marxat.

CheikhAntaDiop

Cheikh Anta Diop (1923-1986). Senegalés, va ser físic nuclear, historiador i polític panafricanista.

Ells foren els responsables de repensar la història africana, i de dividir-la per al seu estudi (si es que així s’havia de fer) en èpoques coherents amb el devenir del continent. Aquesta línia, ha estat seguida per molts intel·lectuals propers a l’estudi de la història d’Àfrica. Pel que fa l’àmbit africanista català i peninsular, cal destacar que el pioner en aquesta manera d’organitzar la història africana, fou el professor Ferran Iniesta[2].

Segons aquesta cronologia trobaríem diferents etapes històriques: Els temps prehistòrics, segons la periodització occidental, seria la primera època. Al referir-nos però a la història d’Àfrica hauríem de parlar d’un primer moment generador de vida. No té sentit emprar el concepte prehistòria, lligat a la no existència de fonts escrites, ja que no és això el que caracteritza aquesta època a l’Àfrica, sinó el fet de ser el continent del qual sorgeix la primera diàspora humana. Parlarem doncs de l’Àfrica mare. Desprès vindria una Època Antiga, marcada pel final del neolític i per la proliferació de les primeres societats antigues de pes, tals com L’Egipte negre antic (Kémit), el regne kushita o el d’Axum a l’actual Etiòpia. També durant aquesta efervescent antiguitat és quan es comencen a desenvolupar els primers estats sudanesos, durant els posteriorment anomenats “segles obscurs” (de poc abans de l’era cristiana, fins al segle VII) i anomenats així per la falta de documents escrits, no pas per la falta de moviment o història.

La següent època és en la que nosaltres treballem: L’Època Clàssica (del segle VII/X fins al XV/XVI aproximadament). Aquí és on trobem els anomenats “Imperis medievals”, que si volguéssim parlar amb més propietat hauríem de dir “Imperis clàssics”, tal i com fem quan ens referim a les civilitzacions gregues o romanes. L’Imperi de Mali és una d’aquestes formacions clàssiques, per la seva complexitat en les estructures polítiques, provocada per la confluència de intenses sinergies socials en diversos àmbits (econòmic, artístic, ideològic, etc.) (Iniesta, 2000). Així com ho foren també la resta de Imperis sudanesos (Gana, Sonrai, Kànem) o els del Gran Sud africà de la costa del Índic (Mwene Mutapa). És el moment també de la progressiva penetració del Islam al nord del continent.

Posteriorment a aquesta època d’esplendor, arriba el contacte amb els occidentals com ja abans hem avançat. Aquesta frontera occidental, marcaria l’inici de la fi del classicisme que abans comentàvem. És el moment de l’Àfrica crispada, de la militarització interna i de la predació entre pobles, a causa de la tracta esclavista. África s’incorpora al sistema món en una posició marginal i poc avantatjosa. Durant aquesta etapa, els occidentals allisen el camí per a la total explotació del continent en el que serà ja la següent època històrica: la del colonialisme i per tant la de l’Àfrica depenent (de finals del segle XIX, fins a finals del XX). Durant la etapa colonial, les potencies europees deixen a l’Àfrica, la fatal herència de la seva feina civilitzadora i per tant desestructuradora dels sistemes africans tradicionals. Desprès durant el moment de les independències i les formes neocolonials, es prossegueix en l’intent d’esborrar la frontera africana tot imposant certs models exògens per al continent, com l’Estat-nació o la democràcia liberal i l’economia de mercat a gran escala.

Ara sí, un cop exposat aquest mínim marc cronològic i plantejades ja algunes reflexions interessants sobre la història a l’Àfrica, podem ja endinsar-nos en un apassionant trajecte que espero ens porti al cor de l’Àfrica sudanesa i la seva gent.


[1] Correo de la UNESCO. Paris, Setembre-Agost de 1979. Pàg. 11.

[2] Aquesta cronologia es pot comprovar al manual Kuma (2007), a Emitai (2000) i especialment al final de l’article de Roca i Iniesta,  Raíces: ¿Por qué la historia es un conocimiento vital en el África del siglo XXI? Capítol 1 del llibre Africa en el horizonte. Catarata, 2006. Tant l’obra de Ki-Zerbo (Historia del África negra, 1978) com a la Historia General de África de la UNESCO, tot i que canviïn alguns títols, la periodització és molt similar, sinó igual.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s