Els bons cristians (IV): Final i conclusions

En aquest últim “fascicle” dedicat als càtars, parlarem del final tràgic que va patir aquesta religió cristiana i dedicarem un espai a reflexionar sobre allò exposat en les entrades anteriors a mode de conclusió d’aquesta sèrie.

Més endavant repetiré aquest format d’exposició en “fascicles”, parant atenció a diferents moments històrics, tals com l’època de l’Imperi de Roma a Occident, o el de Mali a l’Àfrica sudànica occidental.

Un final tràgic

Encara que ja ho he avançat anteriorment, ara que gairebé estem a les portes del final, haig de recordar al lector que el meu objectiu quan hem vaig endinsar en el món càtar, no va ser en cap moment el de relatar la crònica dels seus últims dies en terres llenguadocianes. Si hagués estat així, només amb aquest apartat ja s’hagués pogut desenvolupar un bon treball, de fet ja existeixen llibres, dedicats únicament a tractar el final dels càtars en la història[2] .Sent però coherent amb els meus objectius i donat que ja hem passat fa una estona la desena pàgina, tractaré de resumir en poques línies, que va passar amb els càtars desprès de gaudir d’un cert esplendor durant el segles XII i XIII al Llenguadoc, perquè crec interessant i necessari explicar i interpretar la fi dels Bons Homes i les Bones Dones, encara que sigui mínimament. Quins van ser els mètodes per combatre als càtars? Perquè es va desencadenar la croada? I qui o millor quins poders van donar suport a la idea de la croada? Responent adequadament a aquestes qüestions podrem tancar el tema amb una visió potser massa àmplia però completa dels càtars, de la seva trajectòria en la història i del seu final.

A mitjans del segle XII, el papa Eugeni III ja ve fer alguns moviments per intentar combatre la heretgia càtara a l’Occitània, però sembla ser que les missions enviades no van tenir gaire èxit, tret d’algunes excepcions. Segons alguns escrits de l’època, la comunitat dels Bons Homes i les Bones Dones restava ja ben implantada en aquell moment al sud de França. Durant el papat d’Alexandre III (1159-1181) es celebra el Concili de Tours (1163), on es denuncia l’augment constant de la nova heretgia. Més intensament promogut pel papa Alexandre III, es va celebrar  el tercer Concili ecumènic de Letran, l’any 1179, on també es va tractar el perill que suposava el moviment càtar i les mesures que es podrien prendre per eradicar-ho. Des del mateix moment en que Inocenci III va esdevenir papa (1198), va intentar per tots el mitjans suprimir el que per ell era una de les heretgies més perilloses de tot l’occident medieval. [3]

Inicialment es van tirar endavant processos de conversió pacífics, enviant llegats a les zones més afectades. Aquests llegats tenien plens poders per excomunicar i per treure el poder als prelats locals, però segons sembla van tenir també força problemes, no només amb el poble ras que abraçava el catarisme, sinó també amb els nobles que defensaven els seus vassalls i els bisbes de la zona que rebutjaven les autoritats enviades pel papa de Roma. Durant els anys 1203 i 1204, Inocenci III designa també com a llegats a dos monjos cistercencs de prop de Narbona. Pierre de Castelnau, que era un d’aquests monjos, seria conegut per les abundants excomunicacions que va dur a terme en terres càtares. La més rellevant sense dubte fou l’excomunió de Raimon VI, comte de Tolosa, l’any 1207, acusat de ser còmplice de l’heretgia. En aquesta conjuntura d’agitació social, política i religiosa, Pierre de Castelnau va resultar assassinat l’any següent. Tal fet va servir de pretext per començar a pensar en la croada.

El rei de la Corona d’Aragó,  Pere el Catòlic, estava emparentat amb el comte de Tolosa, ja que la seva germana estava casada amb aquest últim. A Raimon VI li interessava enfortir certes relacions de poder, per si es donava el cas d’un atac provinent de Roma. Pere el Catòlic però viatjà a Roma per ser coronat pel papa Inocenci III, al qual li juraria fidelitat.  Així doncs el monarca de la Corona Aragonesa es convertia en vassall i defensor de l’Església, la qual cosa tranquil·litzava a Inocenci III, tot i que no suficientment com per que aquest delegués en Pere el Catòlic la direcció de la croada.

Durant el mateix temps que Inocenci III promocionava la croada contra l’heretgia, va confirmar la definitiva excomunió de Raimon VI, ja que aquest no havia acceptat les condicions imposades pels llegats enviats al comtat de Tolosa. Davant la fallida dels mètodes diplomàtics, Inocenci III va decretar que totes les terres dels càtars podien ser confiscades i que tots aquells que es disposessin a lluitar contra l’heretgia, serien lliurats dels seus pecats. Amb tals promeses sobre la taula, gran part de la noblesa del nord de França va empunyar les armes i es va dirigir al sud. Després del saqueig de la ciutat de Besièrs, cau Carcassona durant l’agost de 1209 i mor Ramón Roger de Trencavel , els dominis del qual són atorgats al noble francès Simón de Monfort, el qual durant els anys següents (1210-11) conquereix diversos castells càtars. És durant aquests anys quan es comencen a incrementar les fogueres com a mètode per aniquilar el moviment càtar, aquestes pràctiques però provocaren entre els Bons Homes i les Bones Dones forts sentiments de resistència. Més endavant Raimon VI torna a Tolosa, recolzat per gran part dels poders oscitants, provocant de nou l’atac de Simon de Monfort a la ciutat de Tolosa durant el juny de 1211, el qual haurà de retirar-se davant la intensa resistència.

Simon de Monfort era vist al Llenguadoc com a un estranger, com a un ocupant provinent d’un altra zona. Els poders occitans necessitaven un aliat de pes per evitar que Monfort arrases amb les seves terres, així doncs Raimon VI junt amb el comte de Foix i el de Comenge, es van dirigir al monarca aragonès, Pere el Catòlic. Aquest mai havia estat favorable als càtars, però donades les circumstàncies, va defensar als seus vassalls amenaçats per Simon de Monfort. Durant l’any 1213, Pere el Catòlic presentaria queixes davant Inocenci III, contra Simon de Monfort ja que aquest impedia la reconciliació entre ambdós bàndols. El Papa però, es posiciona a favor de les violentes i repressives mesures del comte Simon de Monfort, la qual cosa va provocar el conflicte armat de Muret, durant el setembre de 1213, on el rei Pere el Catòlic es vençut i assassinat. Tot seguit, el despietat Simon de Monfort serà reconegut com a comte de Tolosa.

La guerra va finalitzar amb el tractat de París al 1229, pel qual el rei de França va desposseir a la Casa de Tolosa de la majoria dels seus feus. Igualment va fer amb la Casa de Besièrs, fins aleshores sota el control dels Trencavel. L’autonomia dels prínceps occitans, arribava al seu final. Es va crear la Inquisició a l’any 1229, per extirpar del tot les restes d’heretgia que quedaven arreu del sud de França, sobretot durant els segles posteriors.

Cataros_expulsados

Càtars expulsats de Carcassona

L’últim episodi de la historia dels Bons Homes i les Bones Dones, succeí al castell de Montsegur durant gairebé un any (maig 1243-març 1244). La població fou assetiada per forces provinents de Narbona i Carcassona, les quals van cremar a centenars de persones en una gran foguera al peu del castell. L’any següent, al Concili de Narbona, el Papa encara decretaria més càstigs contra tot aquell simpatitzant de la causa càtara.

Conclusions

Donat el caràcter més descriptiu, que no pas interpretatiu, amb que s’ha hagut de tractar aquest últim apartat (“Un final tràgic”), intentaré durant les conclusions recompensar al lector tot proposant-li la participació en una sèrie de reflexions i interpretacions relacionades més concretament amb el sentit de la derrota del catarisme. També vincularé les conclusions amb la resta de qüestions tractades durant el treball, però intentaré com ja dic donar-li una especial rellevància a les reflexions relacionades amb el tràgic final. Sinó ho fes així, crec que estaria deixant incomplerta una part de la meva feina.

En quant al final del catarisme, cal preguntar-se per exemple, com és que la Església catòlica va adoptar mesures tan contundents i repressives contra una població que al cap i a la fi era cristiana. La violència duta a terme al Llenguadoc durant els anys de la croada (1209-1229), va ser gairebé superior o similar a la que es va practicar durant les creuades a Terra Santa o durant la conquesta hispànica de les terres musulmanes del sud de la Península Ibèrica. La diferència en ambdós casos és que s’estava duent a terme una lluita contra el suposat enemic, és a dir contra l’Islam, la qual cosa donaria explicació a tal grau de violència, difícilment justificable en el cas de la croada en terres occitanes. Intentem reflexionar doncs sobre quines van ser les raons que van servir de pretext per aplicar aquesta desmesurada violència en el vell mig del món medieval occidental.

El catarisme va arrelar en un ventall ampli d’estrats socials, com ja hem vist anteriorment. Grans senyors que volien fer-se amb les terres de l’Església, petita noblesa i cavallers marginats i irritats a causa de les pressions econòmiques; dones que fugien d’una Església monopolitzada per homes, i en general el poble ras, sensible a una religió de caire cristià, predicada per homes simples en les seves creences i en el seu mode de vida. També eren simpatitzants o creients bona part de la població urbana, artesans, burgesos i mercaders, els quals es sentien còmodes davant una religió que no imposava regles de comportament en els seus oficis. En definitiva es tractava d’adhesions i simpaties provocades per un descontentament vers l’Església catòlica de Roma, la qual pretenia imposar-se en termes de poder, contràriament al que succeïa amb el moviment càtar. Hem d’entendre aquest anticlericalisme com un cert afany d’aquesta societat llenguadociana per buscar una identitat pròpia que evidentment es distanciava de les premisses catòliques.  Aquest últim punt era potser el que provocava les ires i pors dels poders del moment, sobretot del poder religiós, el qual buscava per davant de tot la unitat.

Si es va optar per una solució final tan definitiva, després d’intentar posar fi al catarisme mitjançant diferents mesures no violentes, va ser perquè des de les altes esferes de poder es veia a venir quelcom perjudicial per al manteniment de l’ordre, la unitat i l’estabilitat de certes forces ja establertes a l’Europa medieval. L’Occitània constituïa sota el poder dels seus comtes més importants i sota la protecció o consentiment del monarca Pere el Catòlic, una entitat pròpia, que s’afanyava per trobar una certa autonomia dels poders que creia ocupants o fins i tot estrangers. La llengua occitana, la cultura, la religió càtara i la existència d’una certa homogeneïtat i enteniment entre els diferents estrats socials, feien pensar en el possible sorgiment d’una potència autònoma i totalment contraposada als interessos de l’Església catòlica i els seus defensors.

La victòria per part de les forces que van atacar el Llenguadoc durant el segle XIII, podem dir que es va pagar cara. Possiblement la severitat dels actes per acabar amb el catarisme van donar resultats immediats. La societat i la cultura defensades pel catolicisme, és a dir, la cristiandat occidental, va poder mantenir-se. El cas és que es van aconseguir els objectius, però a quin preu? Calia en última instància eliminar els càtars, i així es va fer, però tals actes quedarien gravats en la història de les atrocitats. Es va voler deixar clar quines eren les regles del  joc; qualsevol divergència dogmàtica o ideològica no tenia cabuda en la societat d’aquell moment, es tractava d’aconseguir una homogeneïtat europea i occidental, regides per un poder terrenal fort, lligat a una única religió, la qual havia de ser consistent i sense fissures internes. La pròpia existència de l’Església catòlica, ja anul·lava qualsevol altre tipus de creença, aquesta era l’única que recollia l’autèntica paraula de Deu i tot aquell que no estès sota la seva òrbita, estava errat i per tant calia corregir-lo i sinó combatre’l com a clar enemic.

La monarquia francesa sortiria enfortida del conflicte amb el Llenguadoc, doncs aquest original territori passava a formar part del regne de França. A més, donades les circumstàncies, la corona francesa prenia ara consciència del dret diví del que gaudia, el qual era atorgat directament per l’Església catòlica. En la bibliografia, en més d’un cas, m’he trobat que alguns autors (Mestre, J., Labal, P., per exemple), veuen en la croada contra el Llenguadoc càtar, un cert conflicte civil, on s’enfronten al cap i a la fi dos maneres diferents de desenvolupar-se dins el territori que avui dia és França. Crec que aquesta és una bona lectura de la situació, doncs no podem veure la creuada com un simple atac a una heretgia practicada per uns quants, al sud de França, si així fos, no s’entendria el perquè d’una mobilització tan brutal del nord cap al sud. Existia doncs una certa incompetència d’interessos i mentalitats, que requeriria una guerra  de conquesta, la qual acabaria conduint a la forçada unificació entre ambdós territoris francesos.

Davant alguns fets històrics constatats, protagonitzats per humans, tal i com succeeix amb la història dels càtars, cal preguntar-se si és del tot legítim mantenir una posició totalment objectiva, sobretot en el moment d’elaborar certs judicis morals que crec jo, van lligats a tot historiador i són independents i compatibles amb el grau de cientificitat emprat en la metodologia del treball o en la investigació tirada endavant. És a dir, que en els espais d’un treball o investigació on es permès mostrar les reflexions personals, cal sempre intentar ser propers al tema que s’està tractant, sobretot si es tracta d’un fet humanament imperdonable com pot ser un holocaust, un genocidi humà o una guerra injusta, els quals reclamen un cert grau de sensibilitat i solidaritat per part de l’autor, sinó hi cap la possibilitat de caure en la simple descripció, en el simple positivisme, per molt ben treballat que estigui el tema.

Finalment, m’agradaria exposar, com a cloenda del treball, una coneguda anècdota que servirà per donar prova de les mentalitats d’aquell moment, on la religió prenia una vital rellevància, i en nom de la qual moltes coses es van fer. La Història explica que durant l’últim i dramàtic episodi al castell de Montsegur, diversos combatents de les forces del nord de França havien estat presa del dubte i la por i que mig confusos van preguntar a alguns dels frares inquisitorials que acompanyaven a les guarnicions, si s’havia de matar a tothom, nens, avis i dones incloses, molts dels quals no es sabia, amb tota seguretat, si eren càtars o no. La resposta dels religiosos fou: -mateu-los a tots, Deu ja decidirà si han d’anar al cel o a l’infern-.


[2] Com per exemple: Oldenbourg, Z., La hoguera de Montsegur. Los cátaros en la historia., Ed. Edhasa, Barcelona, 2002. I també: Mestre, J.,Contra els càtars. La implacable repressió de l’Església., Edicions 62, Barcelona, 2002.

[3] Labal, P., Los cátaros: herejía i crisis social., Ed. grijalbo mondadori, Barcelona, 1984. P.134.

Bibliografia

Mestre i Godes, J., Els càtars. Problema religiós, pretext polític., Edicions 62, Barcelona, 2002.

Mestre, J., Els càtars. La vida i la mort dels Bons Homes., Edicions 62, Barcelona, 1997.

Mestre, J.,Contra els càtars. La implacable repressió de l’Església.,Edicions 62,Barcelona, 2002.

Brenon, A., La verdadera historia de los cátaros,. Editorial Planeta DeAgostini, Barcelona, 2005.

Labal, P., Los cátaros: herejía i crisis social., Ed. grijalbo mondadori, Barcelona, 1984.

Nelli, R., Los cátaros del Lenguadoc en el siglo XIII., Ed. Medievalia, Barcelona, 2002.

Oldenbourg, Z., La hoguera de Montsegur. Los cátaros en la historia., Ed. Edhasa, Barcelona, 2002.

Escura, X., Crònica dels càtars., Ed. La Magrana, Barcelona, 2002.

Lortz, J., Historia de la Iglesia. Vol.I: Antigüedad y Edad Media., Ediciones Cristiandad, Madrid, 1982.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s