Els bons cristians (III): El catarisme triomfant

Durant el “fascicle” que ara encetem tractaré de sintetitzar l’essència del catarisme, com a doctrina religiosa i moviment social, intentant desgranar els aspectes més rellevants de la nova religió. Ara que ja coneixem bé quina era el context social, polític i religiós, de la societat medieval europea, i més concretament del Llenguadoc del segle XIII; entrem doncs a veure les peculiaritats del catarisme, quins van ser el seus orígens i com s’articulava la religió dels Bons Homes al Llenguadoc plenament càtar.

Orígens i sorgiment del catarisme

En la bibliografia, les postures respecte a la procedència de la religió dels Bons Homes són diverses. Alguns autors havien definit el catarisme com a una religió no cristiana, més propera doncs, al món oriental i emparentant-la amb el maniqueisme, creient en conseqüència que el dualisme càtar no podia encaixar amb els ideals catòlics. Per altra banda, actualment la majoria d’historiadors defensen que el catarisme del Llenguadoc era clarament cristià, allunyat però de l’ortodòxia catòlica. Encara que també s’afirmen certes  influències orientals, com el dualisme exagerat.

La religió dels Bons Homes, segons Anne Brenon, provenia d’orient, la qual cosa no implica que fos hereva en tots els aspectes de la religió maniquea, simplement l’autora destaca el seu origen a l’Europa oriental. Cal dir que des del mateix moment del seu naixement, el catarisme va ser titllat de maniqueisme, com la majoria d’heretgies que sorgien a l’Europa medieval[1], així doncs, aquesta etiqueta va acompanyar al catarisme durant molt de temps. Però caldria fer algunes matisacions en aquest sentit. El maniqueisme va ser una religió concreta, no era una desviació de cap altre religió. Va ser fundada pel predicador Manes i es fonamentava en el dualisme entre el Bé i el Mal, era una mena de filosofia creada a partir de les ensenyances de Crist, Buda i Zoroastre. Es va extingir a l’Imperi Bizantí durant el segle VI. A més se sap que aquestes filiacions no eren ben rebudes ni per maniqueus ni pels càtars, els quals com ja hem dit anteriorment, es consideraven autèntics cristians.

Paul Labal remarca però, que el catarisme que va créixer i es va consolidar al Llenguadoc i al nord d’Itàlia va ser probablement indígena, és a dir, amb caràcter propi i diferenciat dels bogomils de la zona de Bulgària[2], els quals són vistos per Anne Brenon com als primers càtars[3]. Els primers bogomils apareixen durant el segle X, i el catarisme (occidental) és fa present durant el segle XI, pel que sembla a certs nuclis del sud francès com Orleans o Arras.

El que ha de quedar clar és que el catarisme no va ser un cos estrany de la tradició occidental provinent exclusivament del maniqueisme, sinó que va constituir una religió profundament arrelada al temps i territori que la van fer possible.

 El cristianisme dels Bons Homes

Tots els historiadors que han volgut estudiar a fons el fenomen càtar, coincideixen en remarcar la falta de documents de primera mà i més concretament de procedència càtara. La qual cosa és fins a cert punt comprensible, donada la ferotge persecució que van patir els Bons Homes per part dels seus enemics, els quals buscarien intencionadament esborrar-los de la història.

En quan als fonaments de la doctrina càtara, dos aspectes estan del tot clars: el seu origen dualista i la seva concepció evangèlica.[4]El catarisme doncs, és un dualisme però també és un evangelisme, perquè està arrelat al cristianisme. Partint des d’aquest punt, intentaré anar desgranant de forma decantada i sintètica, tots aquells aspectes més teològics que conformen la religió dels Bons Homes.

La font documental de procedència càtara que millor s’ha conservat, ha estat el “Liber de doubus principiïs”, en el qual s’explica detalladament els fonaments i principis de la religió càtara. El dualisme oposa a Deu, creador del bé i del Nou Testament, al Diable, creador de la matèria i per tant del mal i del Vell Testament.  Així doncs els Bons Homes duien a terme una lectura dualista de les sagrades escriptures, la qual els portava a distingir entre dues creacions, una purament bona i l’altre, obra del Diable i per tant dolenta en la seva essència. Al Deu bo també se l’anomenava Deus bonesa (Deu de la bondat) o Deu pare, així com Pare dels justos; mentre que el Diable, ni tan sols adquiria la posició de deu, era simplement Satanàs el qual podia adoptar diverses formes, com la de la serp; era l’enemic etern, el causant de tots els mals.

Un aspecte important a destacar és la contundent negació del lliure albir, al contrari de les afirmacions catòliques, els Bons Homes no creien en la capacitat dels humans per escollir entre el bé i el mal. Per als catòlics l’afirmació del  lliure albir resultava més que útil a l’hora de donar explicacions i respostes als problemes que suposava pels teòlegs catòlics la idea del mal. Per als càtars però el mal, creació del diable, s’amagava en aquesta idea catòlica del lliure albir, el qual procedia de forces externes a Deu. Era un principi del mal que volia infiltrar-se en la creació de Deu, bona i bella per complet.[5]

Intentaré ara resumir el que significa pels Bons Homes la transmigració de les ànimes (idea diferent de la de la reencarnació en el budisme o el Brahmanisme) i el mite de la caiguda dels àngels. En el món material, creat com ja sabem pel Diable, els esperits, animes o àngels caiguts del cel eren l’únic rastre de la creació divina.  Aquestes ànimes caigudes quedaven atrapades en cossos humans. Quan el cos on residia aquest ànima mor, l’ànima en qüestió vagarà pel món del Diable, en ple sofriment, fins que trobi allotjament en un altre cos humà o d’animal, i així anirà transmigrant fins que trobi la salvació en el cos d’un bon cristià.

Els Bons Homes buscaven per davant de tot, difondre en aquest món, el missatge de l’evangeli, per així salvar les màximes ànimes possibles. Es consideraven doncs, com a la veritable Església cristiana, i es presentaven davant el món com els hereus dels apòstols, desacreditant així a l’Església catòlica de Roma. Ja que creien que aquesta era l’Església falsa, creada doncs per un Deu fals.[6]A més el fet de ser perseguits constantment i depreciats per part dels poders del moment, com li va passar al mateix Crist o a les primeres comunitats cristianes, els hi servia de prova per afirmar la seva legitimitat cristiana.[7]

L’Església i el país dels Albigesos[8]

La implantació del catarisme i la seva Església, es va donar inicialment a la zona del sud d’Albi i a l’est de Tolosa[9], i des d’aquí es va estenent cap al sud-est francès, als territoris de Carcassona, Montsegur, Narbona i Montpeller entre d’altres.

L’Església dels càtars era, com per als primers cristians, l’assemblea on es reunien els fidels, i es coneixia amb el nom de Glesia de Dio. Estava estructurada territorialment mitjançant una organització jeràrquica, tot i que l’entramat era molt més simple que el de l’Església catòlica. Els càtars es diferenciaven segons la seva relació amb la religió i la Glesia de Dio. Així doncs podem distingir entre els creients i els bons cristians; els creients eren els seguidors de l’Església càtara, els quals encara no havien rebut el consolament, que era l’únic sagrament càtar i venia a ser una mena de baptisme, porta d’entrada a la via de la veritat. Per altre banda, els bons cristians són els que conformen l’Església càtara; ells sí havien rebut el consolament i tenien la missió d’efectuar els rituals càtars i de predicar i defensar la seva doctrina. Vivien en comunitat i molt austerament, condicionats per estrictes normes de continència i abstinència.

montsegur2-09hd-comprimida

Castell càtar de Monstsegur

El model organitzatiu càtar no passava per disposar d’un únic centre de poder, com ho podia ser Roma i el Vaticà per als cristians catòlics[10]. L’organització càtara solia ser de caire local, tot i l’existència d’una jerarquia, les relacions es portaven a terme d’una forma més horitzontal que no pas vertical, i aquestes eren estretes i buscaven l’intercanvi entre els diferents nuclis càtars importants. En quan a la jerarquia interna, cal destacar els següents càrrecs religiosos: Els diaques, en un primer nivell, els quals tenien per sobre seu als “Fills” (un Major i un Menor). El Major succeiria al bisbe quan aquest morís i el Menor succeiria al Major quan aquest esdevingués bisbe. Els bisbes eren la màxima autoritat en la Glesia de Dio. També caldria mencionar en aquest sentit, el paper del prior, que normalment era un ancià, gestor de petites comunitats religioses i encarregat de dur a terme alguns actes litúrgics. Normalment era el cap de la casa càtara, per la qual entenem una mena d’hostal i taller, dedicat a rebre peregrins d’altres comunitats o simples creients que desitjaven aprendre i romandre vora la paraula de Deu.

Durant l’any 1167, es va dur a terme un concili general de les esglésies càtares occidentals, sota la presidència del bisbe bogomil Nicetas de Constantinoble, on es va intentar, entre d’altres qüestions, delimitar novament les esglésies de Tolosa i Carcassona. Cal destacar, tal i com ho fa J. M i Godes, la presència de fins a setze comunitats o esglésies, d’entre les quals quatre eren occitanes. La més rellevant, com ja hem assenyalat anteriorment, era el bisbat càtar de Tolosa, que a l’hora també era el més extens. Aquest ja contava aleshores amb el consentiment i suport dels vescomtats de Trencavel[11], que controlava les ciutats de Carcassona, Béziers i Albi, les quals acabarien abraçant obertament el catarisme i constituint-se així en centres importants de poder càtar.

Raimon V, comte de Tolosa, no es declarà en cap moment seguidor dels Bons Homes, tot i que va tolerar l’existència del catarisme. Però l’any 1194, el succeeix el seu fill Raimon VI, el qual es mostra molt més proper als Bons Homes i a la seva religió. Seguint aquesta línia, a finals del segle XII, els tres grans prínceps territorials occitans, són doncs, favorables al catarisme. Aquests eren, com acabem de veure els comtes de Tolosa, els de Foix i els vescomtes de Trencavel.

Podem dir dons, tal i com afirma Anne Brenon, que el catarisme va ser sostingut des dels seus inicis en terres occitanes, principalment per la noblesa i més concretament per la petita noblesa. Aquesta seria la que en algun cas portaria el catarisme al següent esgraó social, el dels comtes i vescomtes, impregnant així alguna autoritat de pes, tot i que a les altes cúpules senyorials sembla ser que mai va ser gaire present el catarisme, ja que el territori en conjunt seguia regit pels caps catòlics.

En quan als estrats socials que estaven per sota de la noblesa, com els burgesos, artesans o els camperols, cal dir que majoritàriament estaven més a prop del catarisme que no pas del catolicisme. Però vegem com s’articulava aquesta relació amb una mica més de detall. Els burgesos occitans del segle XIII solien ser comerciants enriquits o bé incipients capitalistes que feien treballar a altres per una breu remuneració . El cas és que el seu estatus era dinàmic i evolucionava cada cop més cap a nivells superiors en l’escala social del moment. Alguns pràcticament vivien com a nobles, dels quals gairebé ni se’ls diferenciava.[12]En general a les poblacions urbanes, el catarisme s’estenia sense gaires dificultats ja que proporcionava certa confiança i tranquil·litat als seus fidels a l’hora de portar a terme els seus oficis i la seva vida quotidiana, la qual cosa no acabava d’assolir l’Església catòlica. En l’àmbit rural, l’anticlericalisme es va fer encara més present a conseqüència de les pressions (majoritàriament econòmiques) que patien, com per exemple el cobrament de delmes. Tant els burgesos com els artesans o camperols, eren el veritable gruix del catarisme, els quals donaven clars indicis de la projecció popular que va tenir la religió dels Bons Homes.[13]

Però i les Bones Dones? Quin va ser el paper de la dona en el món càtar? Molt sintèticament, però cal tractar alguns punts fent més èmfasi en el món femení.

Diverses posicions historiogràfiques defensen que les dones van desenvolupar en l’Església càtara un paper molt més rellevant que no pas en l’Església catòlica. Es partia de la base de que la doctrina religiosa no establia cap tipus de discriminació vers la dona, segons els càtars, va ser el diable l’encarregat d’establir les diferències de sexe, però les ànimes de cada cos (sigues home o dona) eren ben bé iguals. Segons a afirmat René Nelli, el creure en la transmigració de les animes, d’alguna manera neutralitzava les diferències de sexe, ja que un home podia haver estat dona en vides anteriors i una dona podia haver estat home també en vides passades. El pertànyer al catarisme, sobretot en estrats socials elevats, les alliberava en més d’un aspecte.[14]

El catarisme en certs aspectes facilitava la immersió de la dona en el món medieval, i tant és així que la diferència del percentatge entre les dones integrades en l’Església catòlica i el de les dones de l’Església càtara, variava substancialment. La presència femenina en la Glesia de Dio, era doncs molt més intensa que no pas en el catolisisme. La qual cosa indica que el catarisme aportava a la dona un cert alleujament moral en molts aspectes concrets com és el cas de l’avortament.

Aquest és un tema de gran importància, però per raons de temps i per prioritats en els objectius del meu treball, haig de deixar-ho aquí. Crec que el simple fet de deixar exposat el tema, ja és una manera de atorgar-li rellevància.

Desprès d’aquest breu repàs sobre aquells els quals conformen el país càtar i la seva Església, podem dir que s’inicia el principi del final del meu treball. Deixaré l’últim apartat per tractar molt breument, el final que va patir el catarisme en terres occitanes per part de l’autoritària Església catòlica de Roma.

A Occitània doncs, el catarisme fou l’Església ordinària de la població de les ciutats i del camp. Al camp els castres o petites ciutats-castell van esdevenir un símbol típicament càtar, en part, gràcies a les elits aristocràtiques i burgeses, les quals van ser les primeres en practicar el catarisme[15].  Entrem ara a veure però, com van caure aquests castells.


[1] Oldenbourg, Z., La hoguera de Montsegur. Los cátaros en la historia., Ed. Edhasa, Barcelona, 2002. P. 57.

[2] Labal, P., Los cátaros: herejía i crisis social., Ed. grijalbo mondadori, Barcelona, 1984. P. 31.

[3] Brenon, A., La verdadera historia de los cátaros,. Editorial Planeta DeAgostini, Barcelona, 2005.  P.21.

[4] Mestre i Godes, J., Els càtars. Problema religiós, pretext polític., Edicions 62, Barcelona, 2002. P. 133.

[5] Brenon, A., La verdadera historia de los cátaros,.Editorial Planeta DeAgostini, Barcelona, 2005. P. 83-84.

[6] Mestre i Godes, J., Els càtars. Problema religiós, pretext polític., Edicions 62, Barcelona, 2002. P.142.

[7] Brenon, A., La verdadera historia de los cátaros,. Editorial Planeta DeAgostini, Barcelona, 2005. P. 91.

[8] Utilitzo ara l’adjectiu “Albigesos” (per denominar als càtars), per donar-li més rellevància al fet geogràfic, ja que en aquest apartat es tractarà del catarisme trionfant al Llenguadoc. És a dir parlarem de l’Església càtara així com dels seus creients i en general del país càtar en que es  va convertir el Llenguadoc durant el segle XIII.

[9] Labal, P., Los cátaros: herejía i crisis social., Ed. grijalbo mondadori, Barcelona, 1984. P. 80.

[10] Mestre i Godes, J., Els càtars. Problema religiós, pretext polític., Edicions 62, Barcelona, 2002. P. 143.

[11] Brenon, A., La verdadera historia de los cátaros,.Editorial Planeta DeAgostini, Barcelona, 2005. P.147.

[12] Nelli, R., Los cátaros del Lenguadoc en el siglo XIII., Ed. Medievalia, Barcelona, 2002. P. 90.

[13] Mestre i Godes, J., Els càtars. Problema religiós, pretext polític., Edicions 62, Barcelona, 2002. P.191.

[14] Nelli, R., Los cátaros del Lenguadoc en el siglo XIII., Ed. Medievalia, Barcelona, 2002. P. 72.

[15]Brenon, A., La verdadera historia de los cátaros,.Editorial Planeta DeAgostini, Barcelona, 2005. P. 151.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s