Els bons cristians (II): Context

En aquest nou “fascicle” tractaré de descriure el context social, polític i religiós, que va propiciar el sorgiment i establiment (durant un cert temps) del fenomen religiós i social càtar. Haurem doncs de traslladar-nos en el temps fins als inicis de la baixa edat mitjana, a partir del canvi de mil·lenni, és a dir, durant els segles XI,XII i XIII. Encara que la mirada la dirigirem evidentment al món occidental europeu, farem un especial apropament a la zona del sud de França, territori on s’instal·laria amb més fermesa el catarisme, vegem doncs quines foren les raons.

El temps històric

L’Europa del canvi de mil·lenni, experimentava transformacions en diversos sentits. Es donava per superada l’època de les invasions de l’alta edat mitjana, un cop els hongaresos i els normands s’havien integrat en la cristiandat. Per altra banda el món europeu de la plena edat mitjana començava a tenir la voluntat de ser un bloc homogeni, cohesionat per l’Església Catòlica romana. S’oloraven nous temps d’expansió arreu del món, mentre l’Europa feudal s’expandia per les terres del Pròxim Orient en missió de guerra santa, portant a terme expedicions militars per alliberar Terra Santa de la dominació musulmana.

Les creuades que és amb el nom que es coneixien aquestes expedicions, es van dur a terme entre els segles XI i XIII i van ser motivades per la conjugació dels interessos del papat amb els de la noblesa feudal i l’incipient burgesia comercial. Els interessos del papat consistien bàsicament en l’afany d’evangelització, a més d’intentar establir un cert control sobre les esglésies orientals i combatre també les heretgies. Les inquietuds dels nobles i mercaders eren les de controlar el comerç amb Àsia i dominar militarment les potències enemigues. L’última de les croades fou , com ja hem dit anteriorment, la que va acabar amb els Bons Homes del sud de França, però d’aquest tema ja en parlarem més endavant.

Cal fer una breu i simple explicació sobre el que va ser el feudalisme, que ens serà clau a l’hora d’entendre com s’estructurava la societat medieval, sobretot en l’àmbit rural. Aquest sistema polític, social i econòmic, es caracteritzava per constituir una cadena de relacions vertical que anava dels reis fins als serfs, passant pels senyors i els cavallers. Els regnes estaven dividits en territoris més reduïts, governats cadascun per un Senyor, protector dels seus vassalls i guardià de les seves terres. El feudalisme es desenvolupà com a una estructura de defensa mútua, basada en les relacions de vassallatge, que serviria per mantindre l’estabilitat en un època complicada com ho va ser l’Alta Edat Mitjana.  A les ciutats, per altra banda, va creixent la burgesia simultàniament a l’extensió de les pròpies ciutats. Aquest creixement ve donat per l’augment del comerç, tant d’àmbit local com de llarga distància, dut a terme per artesans, mercaders i banquers. Així neixen les primeres fires comercials i l’establiment d’importants rutes comercials tant terrestres com marítimes.

L’imperi Bizantí manté la seva presencia entre l’Islam i els creuats catòlics, i la seva influencia cultural s’estenia pels Balcans, fins les estepes russes on resistien l’amenaça dels mongols.

Com veurem més endavant, l’existència de minories dins el cristianisme medieval no era gaire ben acceptada, doncs la comunitat política pretenia identificar-se amb la unitat en la fe catòlica i per tant aquells reconeguts com ha heretges, serien perseguits per tots els mitjans.

El món religiós

Durant l’Edat Mitjana, l’Església Catòlica va experimentar també interessants transformacions, decisives per a la seva consolidació. Va ser durant aquest espai temporal, quan s’expandeix territorialment tot difonent, establint i consolidant el seu missatge en noves terres de l’occident europeu. Durant l’última etapa de l’Imperi romà, el cristianisme gaudia del suport del poder polític, el qual ajudava a promocionar la religió i a enfortir i mantenir la seva església. Per aquestes raons, la caiguda del món romà comportaria per al cristianisme la pèrdua d’aquests suports, encara que van quedar unes bases ja consolidades, les quals van ser ben aprofitades per l’estructura eclesiàstica.

Tot i la fermesa del cristianisme, corrien temps convulsos i de lluites constants pel poder. Per a l’Església Catòlica resultava imprescindible donar, durant aquesta  època, una certa primacia a aspectes de caire més organitzatiu, per tal d’assegurar la unitat i l’expansió territorial del cristianisme[1]. Potser es va treballar més en aquest sentit i no pas en el de cultivar i fomentar la qualitat del propi cristianisme, per a una millor penetració de la religió en les mentalitats de les masses. Aquesta situació podria estar provocada en part pel costum que des de ben aviat va adoptar l’Església dels cristians, d’anar de la mà del poder polític del moment, adquirint així una posició privilegiada.

La situació es va tornar inestable, l’Església estava debilitada en alguns aspectes que calia reformar. Així doncs el papa Gregori VII, durant la segona meitat del segle XI, va tirar endavant una sèrie de mesures conegudes amb el nom de “reforma gregoriana”.  Aquesta va voler reformar alguns aspectes morals i institucionals de l’àmbit de l’església, com per exemple intentar cercar l’independència vers els poders polítics o renovar l’espiritualitat tant del monacat com del clergat secular. També va voler promoure i dinamitzar la recent ordre reformada de Cluny, i encara amb més esforç les comunitats de l’ordre de Sant Agustí.

L’Església Catòlica paradoxalment, tot i la voluntat de moralitzar i retornar als orígens del cristianisme, s’anava enriquint en les esferes més elevades de la seva jerarquia, la qual poc es diferenciava dels grans senyors feudals. Per altra banda però les ordres religioses ( benedictins, cistercencs, etc.) vivien molt intensament la religió, apartats però de la societat, en monestirs rurals, els quals solien ser importants nuclis d’irradiació filosòfica i intel·lectual. S’ha de pensar però, que la reforma gregoriana no va fer el mateix efecte arreu de la cristiandat occidental. En algunes zones va gaudir d’una bona recepció, i mitjançant les recent creades disposicions canòniques, es van poder dur a terme amb èxit les reformes proposades, tot modificant algunes males costums tant de nobles com de clergues[2]. Però no a tot arreu succeí així, la zona que a nosaltres ens interessa amb més intensitat, el Llenguadoc, les reformes no van impregnar com s’esperava.

Entre els historiadors és habitual pensar que aquesta certa insuficiència de la religió catòlica en la zona del sud francès, és la que va facilitar la implantació del catarisme, que seria l’encarregat d’omplir aquesta falta de religiositat occitana. Durant el concili d’Avinyò, previ a l’inici de la croada, el papa Inocenci III responsabilitzaria als bisbes de ser els culpables d’aquesta situació i de ser còmplices de la difusió de l’heretgia[3]. Caurien així fortes crítiques i contundents judicis sobre bisbes de la zona, com el de Narbona o el d’Albi.

El Llenguadoc del segle XIII

La paraula Llenguadoc, és un terme de caire geogràfic, que ens serveix per distingir un territori concret, caracteritzat per la llengua occitana, és a dir per la llengua d’oc. Sense dubte el factor lingüístic aportava unitat al comtat de Tolosa, que era l’entitat més important del Llenguadoc. El seu principal personatge, el comte Ramon VI, era ben conscient d’aquesta situació.[4] A principis del segle XIII, tot i els frens que suposaven certs aspectes medievals, com la imposició de peatges i la inseguretat i mal estat d’algunes vies de comunicació, el comtat de Tolosa travessava un moment de prosperitat econòmica[5]. Els seus nobles, expressaven també una clara voluntat expansionista a petita escala, buscant consolidar la seva posició.

poblacions-dels-catars

Principals poblacions dels Càtars

La casa dels comtes de Tolosa, comprenia una bona quantitat de territoris arreu del sud de França, detallats i estudiats per l’especialista en heretgies medievals, el francès Fernand Niel. L’historiador cita en aquest sentit, els territoris d’Armanyac, Agenés, Quercy, Rodés, Gévaudan, el Comtat de Venaissin, el Vivarés i la Provança, pel que fa els territoris de més al nord. Pel que fa a les terres més meridionals, cal destacar, el Vescomtat de Carcassona, Béziers, Albí i Rasés i  el Vescomtat de Narbona, com a principals vassalls dels comtes de Tolosa.

Vegem ara com es va anar introduint el catarisme en aquesta zona certament original, i veiem també que era el que atorgava originalitat a aquestes terres i als seus habitants. Els grans senyors feudals no eren conscients de l’amenaça càtara, per tant no van adoptar una actitud especialment hostil contra l’heretgia. És més, fins i tot alguns guerrers que portaven enfrontats un temps amb la Església de Roma per qüestions morals, van ser captats per la nova religió. Cal destacar que al Llenguadoc s’intenta portar a terme la separació dels poders de l’Església vers els poders polítics, proposada anteriorment per la reforma gregoriana, però d’una manera peculiar, que provocaria un clar distanciament entre l’Església i els senyors.

Pel que fa les institucions urbanes, a les ciutats costaneres i de l’interior, de clara tendència comercial, la burgesia mercantil s’havia fet amb una bona posició en la piràmide social, adquirint una certa independència financera. Pel que es pot observar en el Llenguadoc del segle XIII, es deixen veure un conjunts de moviments i inquietuds dirigits a cultivar un cert sentiment de llibertat, tant a nivell individual com de grup. Podriem dir doncs, que durant aquest temps s’inicia l’adveniment d’una nova civilització, d’una nova societat.


[1] Mestre, J., Cathari. Problema religioso, pretexto político. Ediciones Península, Barcelona, 2005. P.58.

[2] Mestre, J., Cathari. Problema religioso, pretexto político. Ediciones Península, Barcelona, 2005. P. 60.

[3] Labal, P., Los cátaros: herejia y crisis social. Ed. grijalbo mondadori., Barcelona, 1984.

[4] Mestre, J., Cathari. Problema religioso, pretexto político. Ediciones Península, Barcelona, 2005. P.18.

[5] Nelli, R., Los cátaros del Lenguadoc en el siglo XIII., Ed. Medievalia, Barcelona, 2002. P. 17.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s