Perquè un Máster sobre Àfrica?

Ja fa gairebé tres anys que vaig cursar una assignatura sobre la frontera occidental a l’Àfrica (s.XVI-XIX), impartida pel professor Ferran Iniesta, a la UB, on jo estudiava la llicenciatura d’Història. A partir d’aquest moment vaig descobrir una nova manera de llegir la Història. El que es deia sobre un Àfrica per amí totalment desconeguda, m’agradava, però el que més m’atreia era com en un joc de comparacions, el professor Iniesta revisava i es mostrava crític amb les tendències ortodoxes que sempre han regit la direcció en que s’ha d’interpretar la història (“Desenvolupament” i “modernitat”), la història dels vencedors.

Jo m’havia apropat a l’Àfrica només quan en Història Moderna s’estudiava l’esclavisme com a disciplina gairebé autònoma, on el que importava era l’estadística i el cabotatge per les costes occidentals del continent meridional, sense reparar en cap moment en el que succeïa a l’interior. Era una simplificació, per molta dada i anàlisi que hi hagués, mai vaig sentir res d’apassionant en aquella manera d’enfocar el tema. I evidentment, Egipte (inclòs, dins d’Història Antiga) no compta com a introducció a l’Àfrica, que és el que hauria de ser.

La retòrica del Ferran em va captivar, perquè negar-ho. Una nova porta se m’obria, i la llum que veia a l’altre banda m’enlluernava en el bon sentit. Però des de la meitat de la carrera aproximadament vaig notar una necessitat d’obrir camp de visió. De fet la primera enlluernada me la vaig endur quan vaig obrir-me a l’estudi de certes parts d’Àsia (Tibet i Mongòlia), de la má d’en Josep Lluís Alay; fou el moment en que vaig decidir que havia d’estudiar quelcom que m’aportés visions noves, direccions diferents. Les tradicions i la religió (Budisme) m’atreien i no sabia ben bé perquè, jo que sempre havia estat tant ateu, tant d’esquerres, tan modern. A partir d’aleshores vaig matricular-me en totes aquelles assignatures que estudiaven realitats força llunyanes a les occidentals. Era on veia la sortida a l’atrapada que per amí començava a significar el món occidental. Del qual no renego, i segurament el temps facilitarà un cert retrobament, doncs al cap i a la fi és on tinc les meves arrels.

Després de l’assignatura del Ferran, vaig fer un parell més centrades a l’Àfrica. Una sobre sistemes de pensament africà (Muntu) i l’altre més històrica, sobre el colonialisme i el neocolonialisme (s.XIX-XX). Ambdues dirigides per l’antropòleg Jacint Creus, especialista en història oral i gran coneixedor de Guinea Equatorial. Aquí em vaig confirmar. La manera en que parlava en Jacint sobre l’Àfrica em va captivar. Em va mostrar realment altres sistemes de pensament, de funcionament, etc. A més era àcid a més no poder, buscava desorientar a l’alumnat mostrant-li realitats radicalment diferents. Ell em va ensenyar a canviar de paràmetres per apropar-me al continent, el que vol dir al cap i a la fi, respectar, tenir capacitat per a entendre el que des de certes postures reafirmades es impossible d’entendre. És també on vaig descobrir tot el corpus d’estereotips que envolta la percepció que té occident vers l’Àfrica, en part gràcies a algunes lectures més que recomanables, editades per Catarata i Casa Àfrica. Cada vegada ho tenia més clar.

Paral·lelament, haig de dir que des de fa força temps també, he anat consolidant una passió, la qual cada dia creix i madura: la música reggae i tot el seu univers. Una cosa que va començar com a una simple afició, poc a poc s’ha anat desenvolupant fins acabar sent una part important de la meva vida. Sobretot des del moment en que vaig notar com les meves ambicions i predileccions (d’àmbit acadèmic i d’oci) cada vegada s’unien més per acabar formant un tot.

En el món del reggae, com és ben sabut, Àfrica pren un paper preponderant, dons és on el moviment troba les seves arrels. No ho entenc com a quelcom autònom, sinó com a una expressió que forma part de tot un moviment més ampli de reivindicació i consciència històrica. El reggea i el Rastafarisme, sorgeixen de la diàspora africana al carib, de tradició anglofona, així com la negritud de Césaire i Senghor sorgiria a cavall entre el carib francòfon i l’Àfrica francòfona. En un primer moment vaig pensar en tirar pel dret i fer algun estudi sobre societats afroamericanes -món que em té captivat- però finalment vaig entendre que la mare de tot, era Àfrica. En tot cas, seria al revés, primer Àfrica i després la diàspora.

 Les raons fins ara exposades, potser són una mica massa personals. Hi ha també altres raons per voler fer aquest màster, el qual jo l’entenc com a porta d’entrada al continent. No tinc gens clar cap on aniré, tampoc em tanco a res. Potser en un àmbit més acadèmic, potser en un de més professional o més social o d’oci, tant és, el cas és que vull trepitjar Àfrica i canviar d’aires. Vaig dubtar molt a l’hora de tirar endavant la matrícula, doncs les ganes de volar, eren ja molt fortes un cop acabada la carrera al meu lloc natal, però en un acte de calma i reflexivitat, i perquè no, de contingència, vaig creure que allò més convenient, era introduir-me en l’estudi profund de les societats africanes. Després ja no hi hauria excusa, ni possibilitat de penediment.

M’agradaria creure que aquest màster és i serà una cantera important de coneixedors de l’Àfrica. Així ho dic, perquè crec en la necessitat de replantejar molts punts de vista que no fan més que perpetuar una imatge i un paper de l’Àfrica en el món actual, sotmès a certs interessos externs, siguin econòmics o polítics. Àfrica té molt per ensenyar-nos, i en canvi ens empenyem en imposar i modificar, com si el model occidental fos irrefutable, únic i immillorable.

L’educació, els valors, la diversitat, les maneres d’organitzar-se, la filosofia o models de pensament, etc. Són molts els aspectes dels que podem aprendre, de igual manera que podem traspassar moltes coses pròpriament occidentals de les que els africans poden aprendre. Però cal canviar el mode de relació. La superioritat amb la que Vasco de Gama es mostrava vers les primeres comunitats amb les que va interactuar per tal de comerciar, no és tan diferent de la que avui dia moltes de les grans ONG’s fan gala, potser sense voler-ho.

L’error, s’ha perpetuat tant en el temps, que avui dia sinó de-construeixes per tornar a construir, per molta bona voluntat que es tingui, fàcilment serem presses dels estereotips i les maneres que des de fa molt hem anat acumulant com a societat.

Així doncs, com aquell que vol operar, fa una especialització en cirurgia (sinó mai li donaran el bisturí, no sigui que faci una escabetxina); jo,  interessat i fascinat pel poc que sé d’Àfrica, i amb una voluntat ferma d’interactuar, faig aquest màster. Avui dia, una de les poques opcions per als que, encara que sigui d’una manera poc acadèmica i un tant apassionada, estimem precoçment el continent africà.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s