Thomas Paine i “The common sense”

En aquesta entrada us apropo un comentari que vaig escriure ja fa un temps, sobre Thomas Paine i el seu influent escrit: “The common sense” (El sentit comú). És tracta d’un treball acadèmic, amb un estil molt formal. Mirant-me’l de nou -tot i ser força llarg- no m’ha semblat excessivament pesat; crec que té un cert contingut interessant, així que aquí el teniu. Espero que sigui profitós.

El text al que ara ens enfrontem es sens dubte una de les obres més rellevants de l’època contemporània, donada la influència que va exercir en el seu moment, quan s’estaven configurant els futurs Estats Units. Tot i que el seu llegat també incidiria més endavant en altres teories polítiques derivades del liberalisme i la il·lustració, com per exemple en l’incipient socialisme o en les idees mutualistes, precedents del sindicalisme. Així doncs ens trobem davant un text de pes i rellevància per a la història i el desenvolupament polític occidental, del qual se’n poden fer diverses lectures i interpretacions, donada la diversitat de tonalitats que exposa.

En aquest cas, resulta impossible deslligar el sentit i importància del text de la trajectòria i la vida del seu autor, ja que el transcurs de la vida de Thomas Paine és el que provoca i dona sentit als textos que va escriure. Paine va néixer a Thetford, Anglaterra, a principis de l’any 1737. El seu pare era un artesà quàquer, mentre que la seva mare era anglicana.[1]Va exercir diversos oficis des de ben jove, mentre paral·lelament cultivava el seu coneixement de manera autodidacta. A Londres treballaria com a aprenent d’artesà en un reconegut taller on Paine entraria en contacte amb els estrats populars de la gran ciutat. També va exercir de recaptador de impostos y de professor d’anglès, oficis que li aportarien una certa experiència i coneixement sobre el funcionament del sistema polític britànic.[2]

Com dèiem, Paine, va anant completant el seu coneixement de forma individual, és a dir, per iniciativa privada, sense necessitat de mestres ni universitats. Aquesta autonomia intel·lectual i l’amor que sentia pel coneixement li proporcionaven al jove Paine una certa llibertat mental que l’allunyava de la estancada societat britànica i segurament, del seu teòric futur com a artesà, tot proporcionant-li ambicions d’ascens social.

Retrat de Thomas Paine

Un aspecte interessant a destacar, per entendre millor la consolidació de la seva ideologia, és la herència religiosa que rep del seu pare. Com ja hem dit, aquest professava el quaquerisme, que era (i és encara) una dissidència religiosa de l’anglicanisme i que per tant forma part del cristianisme protestant.

Els quàquers o tal i com ells s’anomenen: La Societat Religiosa del Amics, fou una comunitat fundada per George Fox a l’Anglaterra de mitjans del segle XVII, la qual va trobar el seu lloc per a desenvolupar-se, als Estats Units, principalment a Pennsilvania on gràcies a William Penn la nova tendència religiosa s’estendria. El quaquerisme es caracteritza principalment per l’absència de jerarquies dins de la comunitat religiosa, així com per l’igualitarisme i la defensa de la pau, la justícia i l’austeritat. Aspectes, tots ells, que de ben segur influenciaren la formació intel·lectual de Thomas Paine.

A Londres, treballant com a recaptador d’impostos, Paine va palpar de primera mà les controvèrsies i critiques que rebia el govern britànic per part de bona part de la població londinenca. Va estar en contacte amb el moviment Wilkes and Liberty (1768-70), que reclamava de la mà de John Wilkes (escollit parlamentari de la Cambra dels Comuns) , una major representació parlamentaria per al poble.[3]

També a Londres va conèixer a l’americà Benjamin Franklin, el qual el convenç de les noves oportunitats que li poden sorgir a la recent creada societat nord-americana. Thomas Paine accepta viatjar als futurs Estats Units per donar un gir a la seva vida i tractar de realitzar les seves inquietuds, així doncs s’embarca per arribar a Filadèlfia l’any 1774, quan encara no comptava els quaranta anys. Podem dir sens dubte, que aquest canvi, significa un punt d’inflexió en la vida de Paine, el qual fins aleshores no s’havia realitzat, i –si se’m permet dir- la seva trajectòria vital havia estat marcada per una certa mediocritat, cosa que a partir del seu viatge a les colònies americanes, canviarà totalment, convertint-se la seva vida en intensa i creativa.

Va arribar a Filadèlfia rodejat de bones circumstàncies. Es va poder establir a la ciutat que comptava amb més efervescència política y social de totes les colònies. Ho va poder fer com ha home lliure, cosa poc freqüent en un moment en que la majoria de gent que arribava eren treballadors pobres contractats o esclaus africans[4]. A més posseïa cartes de recomanació del seu company Benjamin Franklin, les quals li facilitarien la seva integració social, política i sobretot professional;  ja que ben aviat rebria el càrrec de redactor del Pennsylvania Magazine, un dels primers diaris de les colònies.  Gràcies al treball adquirit i a l’amistat amb Benjamin Franklin, Thomas Paine va poder conèixer a patriotes importants com George Washington i Thomas Jefferson, de la mà dels quals s’aniria introduint en les tendències i ambicions politiques de la societat colonial nord-americana.

Durant aquests moments inicials a Pennsilvania, Paine va poder comparar el sistema anglès amb la situació de canvi i efervescència que s’estava gestant a les colònies. El conèixer bé les limitacions del sistema polític britànic li va fer veure que els canvis que s’estaven duen a terme a les colònies es podien traduir en un futur en la possibilitat de crear un nou món fonamentat en un nou sistema polític que es distancies de les formes britàniques i europees en general.   Es pot dir que per aquells moments (1775), ja s’havia iniciat el procés conegut després com a “Revolució americana”, el qual es donaria per finalitzat amb el Tractat de Versalles ( 1783), on es donaria per finalitzada la pugna entre les colònies i la metròpoli, en favor de les primeres, que quedarien reconegudes com a estats i ja no com a colònies britàniques. És doncs en aquest context, que Thomas Paine escriu The common sense.

“El sentit comú” és un text simple a primera vista, senzill i accessible al gruix de la població colonial, que per aquell moment s’agitava en busca d’un objectiu comú: la independència. La metròpoli ja era conscient del caràcter independentista que les revoltes havien adoptat, sobretot després de comprovar que amb la desarticulació i càstig aplicat a alguns nuclis radicals de les colònies del nord (concretament de Boston a Massachusetts), no s’havia aconseguit més que la mobilització de la majoria de la població en contra de les mesures repressives emeses des del Parlament britànic.[5]Desprès d’alguns enfrontaments, la guerra per la independència es va donar per iniciada, mentre el Segon Congrés Continental, instal·lat a Filadèlfia, s’encarregava de la direcció de les colònies, assumint les funcions típiques de govern.

El Congrés va crear l’Exèrcit Continental, al capdavant del qual estava George Washington com a comandant general de les tropes, a més d’organitzar els aspectes diplomàtics per tal de consolidar aliances amb altres països que volguessin abraçar la causa nord-americana.[6]

Així doncs, The common sense va significar la plasmació per escrit d’unes idees que feia temps que rondaven en la mentalitat col·lectiva de la població colonial nord-americana, i que encara no s’havien materialitzat en quelcom oficial i vàlid per a Gran Bretanya. Thomas Paine doncs, va ser l’encarregat de reunir en un text contundent i clar, les raons que portaven als nord-americans a carregar contra la metròpoli i la seva forma de govern. Fou sens dubte, una obra fonamental en la formació del pensament dels habitants de les encara colònies, el qual desembocaria en la reclamació imperiosa de la independència davant els britànics.

El text en sí, es podria catalogar de pamphlet, és a dir un fulletó. Crec convenient emprar el terme en anglès i no en català o castellà (pamflet o panfleto), perquè en la nostra llengua té un significat pejoratiu, que al meu entendre comportaria una certa connotació negativa del contingut del text, la qual cosa cal evitar. Així doncs, es tracta d’un fulletó, per la seva brevetat i senzillesa,  i per la clara intenció divulgativa. Potser si que es veritat que té alguns trets típics del gènere pamfletari, tals com la agressivitat amb la que expressa algunes de les seves reflexions, o si es vol, per les difamacions que dirigeix a la monarquia britànica, de les quals més endavant en parlarem.

Es tracta doncs, d’un text lleuger, com ja hem dit, assequible per al gruix de la població de les colònies, lo que volia dir que havia d’estar escrit en un to sincer, amb un cert aire populista, sense gaires al·lusions científiques, sense cites en llatí[7] i íntimament lligat al missatge de la bíblia, però lliure de convencions religioses o millor dit eclesiàstiques. Com deia, anava dirigit al gruix de població, és a dir, als artesans, comerciants, petits camperols, etc. Els quals ja estaven lluitant en aquell moment per deslligar-se de la metròpoli. Així doncs, la qüestió central del text de Paine, no era tant el confirmar el rebuig dels aranzels i els excessius impostos que havien provocat les revoltes, sinó tractar de donar raons de pes per confirmar i demostrar al poble la possibilitat de formar una república democràtica i independent de la metròpoli, amb la qual es faria efectiva la sobirania del poble nord-americà.

Tot i el fervent posicionament de la gran majoria de la població de les colònies en favor de la independència i de la república com a forma de govern, idees intencionadament promogudes i divulgades per Paine; la facció dels whigs moderats, confiaven encara en la possibilitat d’arribar a un acord, per poder aturar el ja imparable procés d’independència[8], com dèiem promogut per Paine i ratificat pel Congrés continental. Res es podria fer en aquest sentit, doncs a principis de l’estiu de 1776, el Congrés continental establia per unanimitat que les colònies nord-americanes passaven ara a ser estats independents i units, la qual cosa seria ratificada dos dies més tard en la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica.[9]

Però tornem de nou al text. Havíem dit que era un fulletó amb algunes característiques pamfletàries, ja que la narrativa és en part radical, directa i en ocasions incendiaria amb allò que havia de ser (monarquia). Sens dubte Thomas Paine busca provocar al lector de les colònies, exposant-li amb contundència i exagerada claredat les raons per les quals ha de revelar-se. The common sense va complir el seu objectiu, no hi ha dubte.

El text va veure la llum el gener de 1776, la seva publicació va ser rotund èxit editorial: no més en tres setmanes s’havien venut més de 100.000 copies[10], i durant aquell mateix any de publicació es van fer vint-i-cinc edicions.[11]

El text està estructurat en part com si fos un sermó, sobre tot pel seu to contundent i convincent i també per les abundants referències a la Bíblia. El sentit comú, està estructurat en quatre parts ben diferenciades. Després d’una curta introducció on l’autor presenta el text, tot cridant a la universalització de la causa per la que ell lluitava: “La causa de América es en buena medida la causa de toda la humanidad”[12].Thomas Paine entra de ple en el primer capítol del seu a petit llibre fen una detallada crítica a la Constitució anglesa .
Però abans d’abordar el tema de la Constitució, Paine exposa algunes observacions sobre el govern en general: “ El gobierno, como el vestido, es el ropaje de la pérdida de la inocencia.”[13]“[…] siendo la seguridad el verdadero fin y objeto del gobierno, se sigue indudablemente que la forma de gobierno más idónea para nuestra seguridad, cualquiera que sea, de menor costo y mayor beneficio, es preferible a ninguna otra.”[14] “Mi idea de la forma de gobierno la extraigo de un principio de la naturaleza que ningún arte puede destruir.”[15]

Les idees que ens mostra Paine sobre el que hauria de ser el govern, estan clarament influenciades per alguns aspectes de la filosofia il·lustrada, sobre la qual Thomas Paine havia llegit nombroses obres de diversos autors. D’aquestes lectures, Paine havia extret les idees de que l’home era lliure per naturalesa (el dret natural o iusnaturalisme); també va estar influenciat pel deisme típic de la il·lustració, que defensava la existència d’un déu personal, creador de l’univers però que posteriorment no té cap influència en la vida dels humans. Aquest corpus d’idees que constituïen la ideologia del nostre autor, com deia es fa present en el text de manera constant. Cal destacar però, que el pensament que brota del Sentit comú, no es fonamenta en doctrines històriques o religioses, sinó en criteris avalats per l’experiència dels essers humans i de la raó.

Tot seguit Paine, inicia la crítica a la Constitució anglesa dient el següent: “[…] es tan desorbitadamente compleja que la nación puede sufrir durante años sin ser capaz de descubrir en que sitio reside la falta.”[16]Més endavant, seguint una certa coherència en la exposició de les seves crítiques, Paine parla de la monarquia: “[…] no se ha de confiar en el rey, sin que se vigile, o, en otras palabras, que una sed de poder absoluto es la enfermedad natural de la monarquía.”[17] Les crítiques a la corona s’alternen i s’enllacen amb les referides a la Constitució, i acaben desembocant en una decantada exposició d’arguments en contra del sistema britànic en general. “No es necesario mencionar que la Corona es la parte tiránica de la Constitución de Inglaterra.”[18]

El segon capítol està dedicat íntegrament al tractament de la monarquia hereditària com a forma de govern.

Thomas Paine elabora una radical i destructiva crítica sobre el suposat dret diví de la monarquia, basant-se principalment en la Bíblia, mitjançant la qual Paine vol mostrar que Déu no tolera el govern monàrquic. “[…] el Todopoderoso, siempre celoso de su honor, tuviera que desaprovar una forma de gobierno que tan impiamente invadía las prerrogativas del cielo.”[19]

Desprès de fer un repàs històric de la monarquia britànica, Paine acaba la seva critica, accentuant el seu  radical llenguatge. “En Inglaterra un rey tiene poco más que hacer que declarar la guerra y otorgar prebendas, que en términos llanos, es empobrecer a la nación y alabarle los oídos. Bonita ocupación en verdad para un hombre que se permite ganar ochocientas mil libras al año y al que se le reverencia por añadidura! Más digno es un hombre honesto ante la sociedad y los ojos de Dios que todos los rufianes coronados que han existido.” El text com es pot comprovar, i com ja comentàvem abans, no deixa indiferent; és lo suficientment radical i directe, com per provocar les ires populars en contra de la monarquia.

A la tercera part del text (“Reflexiones sobre el estado actual de los asuntos americanos”), Paine analitza la situació que es vivia a les colònies en aquell convulsos i decisius moments, a l’hora que reflexiona sobre la conveniència de la independència. Crec rellevant transcriure aquí l’opinió que Paine té sobre la relació d’Europa i Anglaterra amb el “Nou Món” americà: “Europa y no Inglaterra ha sido la madre de América. Este Nuevo Mundo ha sido el asilo para los perseguidos defensores de la libertad religiosa y civil de todas partes de Europa.”[20]Primer argument en favor de la necessitat de desvincular-se de l’autoritat britànica. Vegem ara un exemple clar d’incitació a la independència, amb les formules narratives típiques de l’autor: “Yo reto al más ferviente defensor de la reconciliación a que demuestre una sola ventaja que este continente pueda obtener uniendose a Gran Bretaña. Repito el reto: ni una simple ventaja se derivará. Nuestro trigo colocará su precio en cualquier mercado de Europa, y nuestras mercancias importadas seran pagadas y compradas donde queramos.”[21]

Al llarg d’aquest capítol, és on Paine mostra tot el seu convenciment per la independència, exposant , com ja s’ha dit, arguments favorables. Segons Paine, deslligar-se d’Anglaterra beneficiaria al desenvolupament de les  manufactures i al comerç en general. També provocaria l’arribada constant d’immigrants d’arreu d’Europa, el que es traduiria en creixement econòmic i territorial. En definitiva, Paine creia i fa creure al seu lector de que Amèrica tenia potencial per a caminar i créixer de manera independent i que sens dubte es podria defensar sense problemes en la lluita amb Gran Bretanya. “[…] la independencia de este continente es un suceso que más tarde o temprano debe llegar […]”[22]

En l’últim capítol del Sentit comú, Paine sembla voler demostrar la viabilitat d’una república democràtica com alternativa a estar sota la corona britànica. Tracta d’eliminar les possibles pors que podien haver entre la població de les colònies en referència a la independència, exposant amb claredat i proves econòmiques que la llibertat era factible. De fet Paine considerava que Amèrica, havia de marcar en un futur, un exemple de com havia de ser una gran potència. “La construcción de buques es el mayor orgullo de América, en la que con el tiempo sobrepasará al mund entero.”[23] Queda clar que Paine fa en aquest apartat una crida a l’armament generalitzat de les colònies, donada les noves circumstàncies, les quals requerien d’una bona defensa. Al final del text, Paine exposa per punts les raons que el porten a reclamar obertament una declaració d’independència.

The common sense va ser la principal causa que provocaria la participació popular en els debats sobre la independència, a l’hora que explicitava el descontentament que els colons sentien contra George III, i en general contra el sistema britànic. El text reuneix i exposa de manera molt entenedora i convincent, arguments que giren entorn a la llibertat, la justícia i la sinceritat, tot buscant remoure els sentiments dels seus lectors i fent una crida a la consolidació d’una nova forma de govern que superés els límits de les colònies. Paine creia que el poble d’Amèrica tenia dret a acabar amb el govern tirànic i a escollir els seus governants; aquest era un pensament que segons Paine havia de traspassar fronteres tot universalitzant la causa per la que els nord-americans lluitaven.

En aquest sentit es podria dir que les idees polítiques que emanen del text, formen en ocasions ponts de connexió entre diversos móns d’aquell moment, és a dir, la teoria política de Paine, encaixaria correctament en els ambients revolucionaris de França per exemple on s’estava gestant la Revolució Francesa o a Gran Bretaña on ja havia hagut una revolució, la qual va acabar amb el monarca Carles I. Les seves idees doncs, es constituïen a partir d’una marcada herència il·lustrada i de la seva radicalitat, la qual el portava a ser catalogat com a políticament incorrecte ja que promovia obertament la llibertat i la insubordinació respecte a l’autoritat britànica. A més Paine facilitava a la població, de forma molt entenedora, certes idees polítiques i filosòfiques que podien causar un efecte inesperat i radical en els ambients més populars, lo qual provocaria preocupacions a les elits aristocràtiques. John Adams, per exemple, tot i ser un fervent patriota, patia per que els escrits de Paine no causesin certs “excesos democràtics”.[24]

Les idees centrals que es poden extreure del text, com deien, deriven d’alguns dels pensadors més rellevants de la història del pensament modern, com per exemple de Rousseau, del qual Paine hereta la seva visió sobre la propietat privada. Paine lliga el dret a la propietat amb la supervivència i la felicitat, la qual cosa l’allunya del pensament de Hobbes, amb el qual també se l’havia relacionat. Un altre idea sorgida de les lectures dels il·lustrats i present en el text, és la que ja hem comentat anteriorment, la del iusnaturalisme, la qual defensa l’existència d’uns drets de l’home universals i naturals, anteriors i independents a qualsevol autoritat i fundats com deia en la naturalesa humana. Això enllaçaria amb la defensa que fa Paine del individualisme, que el porta a considerar a l’individu per davant de la societat i sobretot per davant de qualsevol forma de govern o estat.

Estàtua de Thomas Paine a Thetford (Norfolk), lloc del seu neixement

El contractualisme o pacte social, també forma part del pensament de Paine, ja que defensa que ha d’existir una pacte anterior a la formació de l’Estat i que aquest s’ha de donar entre els subjectes de la nació, és a dir, el poble i no pas entre les aristocràcies o els administradors. El fonament legítim del govern, segons Paine, radica en el pacte social fet pel poble mateix, el qual els permetrà viure en un ordre social, polític i econòmic. El primer fruit d’aquest pacte, ha de ser sens dubte una constitució escrita que serveixi per regular el funcionament de l’Estat.

S’ha dit que Thomas Paine és un dels precursors del socialisme, però particularment crec que Paine és més un dels pioners del sistema democràtic republicà, ja que les seves idees desprès influiran en les declaracions de l’home a França o la d’independència dels EE.UU. Tot i que no es pot amagar la influència que algunes de les seves idees van tenir en la formació de posteriors ideologies, com el citat socialisme o el liberalisme i també en les teories econòmiques i socials del mutualisme i el posterior sindicalisme.

BIBLIOGRAFIA

ADAMS, P. Los Estados Unidos de America. Ed. Siglo XXI. Madrid, 1990

BOSCH, A. Historia de Estados Unidos. Ed. Crítica. Barcelona, 2009

GORDON S.WOOD. La Revolución norteamericana. Ed. Mondadori. Barcelona, 2003

PAINE, T. El sentido común. (text no editat. Edició original: The common sense, 1776)

PAINE, T. Los derechos del hombre. Ed. Universidad Autónoma de Centro América. San José, 1987. Prólogo de Jorge E. Romero

ZINN, H. La otra historia de los Estados Unidos. Colección Otras voces. Hondarribia, 1999


[1] PAINE. Los derechos del hombre. Prólogo de Jorge E. Romero. Informació extreta del pròleg.

[2] BOSCH. Historia de Estados Unidos. P.21

[3] Op.cit. p. 22

[4] Ibíd.

[5] GORDON S.WOOD. La Revolución norteamericana. P.87

[6] Op.cit. p. 89

[7] BOSCH. Historia de Estados Unidos. P.22 i també a GORDON S.WOOD. La Revolución norteamericana. P.90

[8] ADAMS. Los Estados Unidos de America. P. 25

[9] Ibíd.

[10] BOSCH. Historia de Estados Unidos. P.23

[11] GORDON S.WOOD. La Revolución norteamericana. P.90

[12] PAINE. El sentit comú. P.3

[13] PAINE. El sentit comú. P.5

[14] Op.cit. p.6

[15] Op.cit. p.8

[16] Ibíd.

[17] Op.cit. p.9

[18] Op.cit. p.11

[19] Op.cit. p.15

[20] Op.cit. p.28

[21] Op.cit. p.30

[22] Op.cit. p.35

[23] Op.cit. p.49

[24] ZINN. La otra historia de los Estados Unidos. P.67

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s