L’anarquisme a Catalunya i l’última obra de Termes (Part II)

“Historia del anarquismo en España”  és un obra contundent a primera vista, doncs es tracta d’un llibre de més de set-centes pàgines. Un recull minuciós i detallat de tota la informació històrica referent a l’anarquisme a l’estat espanyol, que l’autor va anar compilant al llarg de la seva carrera per finalment unificar-lo tot en un únic volum. Tot i així, cal avisar al futur lector del llibre que la prosa de Termes no es pas ensopidora ni massa tècnica. De fet mitjançant la lectura de l’obra hom se’n adona de que l’autor és un home proper , poc sofisticat, que sap i vol transmetre les seves interpretacions i la història en sí, d’una manera planera i directa, amb una senzillesa de gran qualitat que deixa entreveure l’experiència i el coneixement del qui escriu.

El llibre resta dividit en vuit extensos capítols, cadascun dels quals es desglossa en diversos petits apartats. El devenir de l’obra, segueix òbviament una línia cronològica, partint com ja s’ha dit de la Revolució de Setembre de 1868, any en que s’inicia l’etapa històrica coneguda com al Sexenni Democràtic.

Termes, a la introducció del seu treball, ens proposa una classificació de les fases per les que passa l’obrerisme a Catalunya, sector social on impregnarà l’anarquisme. La primera d’aquestes fases –segons l’autor- s’inicia a partir de 1840, data de creació del primer sindicat a Espanya i dura fins al 1870, any en que l’obrerisme català ingressa en la Primera Internacional i les idees anarquistes de Bakunin comencen a penetrar a la península.

Faig referència a aquesta etapa prèvia al sorgiment de l’anarquisme, perquè és una manera d’introduir l’argumentació que posteriorment aniré desenvolupant en referència a la qüestió que planteja el perquè l’anarquisme va arrelà tant intensament i especialment a Catalunya. És a dir, que el moviment anarquista, com anirem veient, troba un cert caldo de cultiu en les idees federalistes i en l’associacionisme i en general en una gran massa obrera falta de ideals propis, la qual es concentrava, a més de a el País Basc i alguna zona més, prioritàriament a Catalunya i sobretot a la província i ciutat de Barcelona.

Més tard ja tornarem amb la ja citada qüestió. Com deia, Termes divideix la història de l’obrerisme a l’estat espanyol (amb major incidència a Catalunya) en tres fases. Desprès de la primera ja esmentada, la segona comprendria de 1870 fins als anys del canvi de segle. Època en la que l’anarquisme doctrinari entra a la península. El moviment es comença a convertir en heterogeni, es distingeixen diverses corrents, uns de més moderats i altres més partidaris de l’acció violenta i directa (com els casos dels magnicidis) o la destrucció de collites al camp andalús.

Posteriorment a aquesta etapa, ve la que es desenvolupa de principis del nou-cents a la fi de la Guerra Civil, l’època del sindicalisme revolucionari de masses. És quan es donarà el “pistolerisme”, la consolidació i gran rellevància de la CNT i l’ intent de revolució de 1936, amb les col·lectivitzacions agràries i també d’algunes industries.  Els anys de desprès de la Guerra, són els anys de progressiu declivi de l’anarquisme. Desprès de la derrota del trenta-nou, l’exili, la repressió franquista i la marginació política per part de l’esquerra socialista, fan que l’anarquisme a Espanya i Catalunya no torni a ser mai més el que va ser.

L’anarquisme que arrelà a la península –segons Termes- fou un fenomen eminentment obrer, més que no pas una corrent doctrinària i intel·lectual, on hi haguessin grans discussions filosòfiques i ideològiques. L’anarquisme obrer o anarcosindicalisme va servir per dignificar les condicions de les classes treballadores, a l’hora que els hi conferia el sentiment de pertànyer a un grup que lluitava per l’emancipació de l’obrer, el qual havia de alliberar-se mitjançant la cultura i el coneixement.

Així doncs quan parlem d’anarquisme espanyol (o català), hem d’entendre que aquest és preferentment popular, obrer i majoritàriament urbà. Si que és cert però que va existir un anarquisme rural andalús, però aquest, sovint ha estat desvirtuat i idealitzat. Moltes vegades se l’ha titllat de mil·lenarista i primitiu, doncs la teorització del anarquisme agrari, sovint va ser un tant bucòlica i utòpica, lo que ha provocat posteriorment certes interpretacions poc ajustades a la realitat.

L’important desenvolupament del moviment anarquista a Catalunya durant les últimes dècades del segle XIX i principis del XX, es va donar com ja veníem apuntant, arrel de diversos factors.  El principal i més citat per la majoria d’autors (incloent Termes), és el que va lligat amb el procés d’industrialització que va patir Catalunya a partir de la segona meitat del segle XIX. Aquesta és l’argumentació més utilitzada i la que sinó s’explica amb una mica de profunditat, es fàcilment qüestionable, com veurem més endavant.

Tal i com apunta Termes, Catalunya en l’últim terç del dinou i principis del vint, és sense dubte una de les regions més industrialitzades de l’Europa occidental, per sota evidentment de Gran Bretanya o algunes zones d’Alemanya, França o Itàlia, però per sobre de moltes regions de l’Europa oriental i del sud dels països abans esmentats (Itàlia, França i Alemanya). Seguint aquesta línia podem dir que l’anarquisme es doncs una resposta obrera a les desigualtats que el procés industrial va provocar a Catalunya i més concretament a Barcelona. Però és una resposta diferent a la que hi va haver en altres zones industrialitzades d’arreu d’Europa (i del món), on majoritàriament arrelaria el socialisme ( i/o comunisme) derivat de les idees del filòsof Karl Marx i Frederic Engels (marxisme), i consolidat amb la Revolució Russa i el leninisme.

El front obrer que és va anar formant a Catalunya, fou molt fort, i un tant radical, en part per les cada cop més acusades diferencies entre els rics i pobres, és a dir entre la burgesia capitalista i la massa obrera. Un contrast que també es podia palpar a l’Andalusia més rural, on desprès de les desamortitzacions, la burgesia terratinent no havia fet més que enriquir-se, tot perjudicant als pobres jornalers (econòmicament parlant).

Segurament a partir d’aquests tan accentuats contrastos, podem començar a entendre el perquè de l’arrelament de l’anarquisme a Andalusia però sobretot a Catalunya. Però tornem a la qüestió: perquè anarquisme i no socialisme? Cal citar en aquesta línia, un article prou interessant, escrit pel que va ser el màxim dirigent del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), Andreu Nin. En aquest escrit, el fervent marxista, exposa –amb la poca rigorositat que li atorga el dogmatisme socialista- algunes idees sobre el perquè no va impregnar el socialisme a Catalunya com ho va fer a altres zones industrialitzades i en canvi si ho va fer l’anarquisme.[1]

Segons Nin, l’anarquisme va impregnar a Catalunya, principalment, per l’estructura petitburgesa de la seva economia, lo qual es contraposa amb les interpretacions més actuals, que anteriorment comentàvem.   Nin defensa convençut, que allà a on ha hagut veritablement una massa obrera considerable, l’anarquisme mai va acabar d’impregnar del tot, o ho va fer molt mínimament, i que evidentment la ideologia que imperava entre l’obrerisme, era òbviament el socialisme (entenguis, comunisme o marxisme). Però aleshores que va passar amb Catalunya? Fou enigma històric? Tal i com comentava Termes a una de les seves últimes entrevistes.[2]

Em de llegir fins al final de l’article per a arribar al contingut interessant del que escriu el malaurat Andreu Nin, on trobarem exposades algunes raons més convincents que no pas la de l’estructura econòmica del país, la qual segons la meva opinió no fa més que propiciar l’arribada de l’anarquisme a Catalunya. Però vegem com Nin, intenta explicar(se) perquè el socialisme no va impregnar com a ell li hagués agradat a Catalunya:

“Hi ha, però, evidentment, factors de caràcter secundari, entre els quals figuren […]: la immigració i, sobretot, l’oportunisme dels partits socialistes.”[3]  

A part del factor immigratori que apunta Nin, el qual ajuda en part a engrandir el moviment anarquista, donada la radicalitat que caracteritzava a molts immigrants, sobretot si aquests provenien de zones agràries; el factor que crec més interessant analitzar, és el de “l’oportunisme dels partits socialistes”. A que es refereix Andreu Nin amb aquesta expressió? Segons ell, l’anarquisme fou una mena de càstig que l’obrerisme català va imposar a la ideologia socialista. Doncs el partit socialista i el moviment en general, van trobar el seu bressol a Madrid, capital burocràtica però absenta d’un proletariat industrial contundent, i per tant allunyada dels veritables interessos dels moviments obrers. A més d’aquesta centralització, amb el pas del temps es va anar formant una certa elit, que era la que dominava i dirigia el moviment. Aquesta “aristocràcia” socialista, evidentment no estava dirigida per obrers, lo qual es traduïa en que els interessos que es defensaven des de Madrid foren altres i no pas els dels proletaris d’arreu d’Espanya.

Això segons Nin, és el factor que explica que a Catalunya l’obrerisme no es sentís representat per la direcció socialista de la capital i en part això va acabar desembocant  en un cert antagonisme entre el socialisme i l’anarquisme, present a Catalunya.

Però Nin, també destaca que pel mateix moviment socialista, el fet de que es constituís una certa classe dirigent i benestant no va ajudar pas a la introducció i implantació de les idees marxistes en el moviment obrer en general. Per acabar de defensar la seva postura política, Nin, posa de manifest l’exemple del País Basc, on hi va haver també un procés d’industrialització força més concentrat (que no més important) que a Catalunya, i on la majoria proletària sempre va ser socialista i no pas anarquista.

Així doncs, a aquestes alçades, podem ja identificar una sèrie d’elements que ens ajudin a entendre millor el perquè l’anarquisme va ser preponderant a la nostra terra. En primer lloc, està l’argument que tracta de buscar el “perquè” en la potent industrialització que va patir Catalunya i molt especialment Barcelona, lo qual propiciaria l’arrelament de l’anarquisme. En segon lloc, el tema de la immigració, majoritàriament provinent de l’àmbit rural, amb la seva característica radicalitat; factor doncs també que contribuir al creixement d’un proletariat decantat cap a l’anarquisme. I en últim terme –com apuntava acertadament Andreu Nin- el fet de que el socialisme fos un moviment centralitzat a Madrid o almenys dirigit des de la capital, lo que provocaria que el proletariat català abraces abans els postulats llibertaris.

Tot i això, m’agradaria citar, per al millor aclariment de la qüestió, algunes idees plantejades per Termes. Segons l’ historiador, també faríem bé de buscar les arrels i els “perquès” de l’anarquisme a Catalunya, en les idees federalistes sorgides al nostre país abans a mitjans del segle XIX, més emparentades amb la ideologia anarquista, que no pas amb el marxisme. Des de ben aviat, federalistes com Pi i Maragall, van beure de les idees del francès Proudhon, pare de l’anarquisme francès i en general de la doctrina àcrata, junt amb Bakunin i Kropotkin.

En aquest sentit, caldria també ressaltar l’influencia que el socialisme utòpic va tenir a Catalunya, concretament en una sèrie d’homes, anteriors (per pocs anys) a l’època en que l’anarquisme triomfà a Catalunya. Aquests –segons el meu criteri- foren més que rellevants a l’hora de transmetre unes idees que més tard acabarien derivant cap a el pensament llibertari. Gent com Ildefons Cerdà, Narcís Monturiol o Josep Anselm Clavé, foren alguns dels personatges, que al meu entendre, van propiciar el posterior sorgiment del moviment anarquista a Catalunya. A més foren també els primers en defensar un catalanisme de caire més popular, tal i com desprès ho faria l’anarquisme a Catalunya, tot i que des de certs àmbits es pensi que no hi havia cap tipus de reivindicació nacional dins el moviment llibertari, lo qual és totalment erroni.

Evidentment, els moviments associatius que a partir de la “Revolució” Industrial van sorgir amb especial intensitat a Barcelona i província, és a dir, les pròpies organitzacions dels treballadors, segurament també foren el caldo de cultiu idoni per al posterior anarquisme. Aquest associacionisme, no fou tan sols a nivell de defensa laboral, sinó també de caire cultural, tal i com s’observa amb la creació de institucions o agrupacions com els ateneus o orfeons. Aquesta cultura obrera, que amb el pas del temps s’anà constituint i definint, lliga de ple amb el que abans comentàvem de la reivindicació nacional del moviment llibertari, doncs és aquí quan es configura el catalanisme d’arrel popular.

Termes al llarg del llibre dona més prioritat a la descripció i a l’anàlisi de les accions portades a terme pels anarquistes, que no pas a la exposició i reflexió de les doctrines ideològiques i filosòfiques de l’anarquisme entès com a dogma. Això és el que el porta a fer història de veritat, ja que Termes no obvia cap tipus d’informació, sigui positiva o negativa, afortunada o desafortunada per al moviment anarquista. Tot i no amagar la seva simpatia per l’acció de la classe treballadora, l’autor d’aquest llibre mostra els clars i obscurs de l’anarquisme, sense deixar de mostrar cap fet rellevant per a la història.

Un altre aspecte que brota del llibre i que particularment crec interessant destacar, és el de que l’anarquisme especialment a Catalunya, va tenir un caràcter eminentment obrer, i per tant no va aglutinar en les seves files a gaires intel·lectuals allunyats de la realitat obrera (com passaria per exemple amb el marxisme). Si que es veritat però que van existir esplèndids autors anarquistes, molts d’ells de formació autodidacta, com per exemple: Rafael Farga Pellicer, Anselmo Lorenzo o Joan Peiró; autors tots ells de multitud d’escrits que habitualment tenien cabuda a la premsa.

Joan Peiró (1887-1942)

Segurament un dels grans errors de l’anarquisme fou el de no saber distanciar-se de la violència en certs moments de la seva història, la qual com diria Termes, va apadrinar i justificar molts dels fets importants portats a terme pels anarquistes. Un altre “immaduresa”, potser va ser pecar un xic massa d’ingenuïtat i idealisme, característiques –per altra banda- típiques de l’esquerra obrera. Però l’anarquisme també va tenir coses bones. No va haver mai cap altre moviment polític o social que aconseguís crear una consciència de dignitat en la classe treballadora, tal i com ho va fer l’anarquisme. Van voler convertir la cultura i el coneixement en un eix de la vida obrera, tot buscant crear un humà més complet.

Fos com fos, aquesta cultura i acció anarquista, tant en l’àmbit sindical com en el més independent i radical, es va anar transmeten de generació en generació, ja que estava del tot interioritzada en molts barris y pobles. Però els llargs anys de franquisme, trencarien aquesta cadena, i no hi hauria ja cap suport institucional o intel·lectual que s’apropés als ideals llibertaris. Tots van anar a l’exili i la resistència poc a poc va anar minvant, fins quedar més que diluïda. Tota la resistència “oficial” va ser social-comunista i tot i que aquests també van perdre la Guerra, sempre van comptar amb un cert suport, del qual l’anarquisme no va gaudir.

[1] http://www.marxists.org/catala/nin/1928/08/25081928.htm Article d’Andreu Nin publicat originalment a «L’Opinió», n. 28, el 25 d’agost del 1928.

[2] http://www.rojoynegro.info/las-ultimas-entrevistas-josep-termes-historiador-del-anarquismo. Enllaç on es troben transcrites les entrevistes que li van fer a Termes, els diaris “El País” i “El Periódico”. En la primera, és on l’ historiador comenta el fet del perquè l’anarquisme va arrelar tan especialment a Catalunya.

[3] http://www.marxists.org/catala/nin/1928/08/25081928.htm. A l’última part de l’article.

WEBS:

Entrevistes:

http://www.rojoynegro.info/las-ultimas-entrevistas-josep-termes-historiador-del-anarquismo

http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/oficio-obliga-huir-politiqueria-1145487

Article Agustí Colomines a el Punt Avui:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/453648-josep-termes-el-mestre.html

Notícies sobre la mort de Termes:

http://www.lavanguardia.com/cultura/20110909/54214030108/muere-el-historiador-josep-termes-a-los-75-anos.html

http://www.ara.cat/cultura/Mor-lhistoriador-Josep-Termes_0_551345051.html

Article a La Vanguardia amb opinions d’historiadors i seguidors de Termes:

http://www.lavanguardia.com/cultura/20110909/54213271331/historiadores-y-discipulos-de-josep-termes-le-recuerdan-como-un-gran-maestro.html

 Article d’Andreu Nin sobre l’anarquisme català:

http://www.marxists.org/catala/nin/1928/08/25081928.htm

BIBLIOGRAFIA:

  • TERMES, Josep. Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional (1864-1881).Ediciones Ariel. Barcelona, 1971.
  • HISTÒRIA DE CATALUNYA. Volum VI. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Col·lecció dirigida per Pierre Vilar. Volum escrit per Josep Termes. Edicions 62. Barcelona, 1987.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s