Introducció al conflicte del Tibet

La situació actual del Tibet, no permet fer pronòstics  gaire optimistes, sobretot si ens fixem en la història més recent dels tibetans[1], és a dir, en la sagnant revolta de 2008, silenciada de manera gairebé homogènia pels mitjans de comunicació occidentals i en general per gran part de les diplomàcies internacionals. Tot i que com assenyala la dissident tibetana, Tsering Woeser, sí va existir (i existeix) un suport internacional dels pobles d’arreu, vers la causa tibetana, la qual cosa però de poc serveix, tot i els esforços solidaris de molta gent.

Tsering Woeser

Deixant de banda totes les “convencions” i dades realitzades des de grans plataformes d’estudi de conflictes, les quals arraconen el cas del Tibet, titllant-lo de “tensió d’intensitat baixa”[2], caldria tractar de comprendre quins interessos es creuen al Tibet avui dia i quines forces es veuen enfrontades. Però abans hauríem de fonamentar una mínima explicació històrica que ens ajudi a emmarcar millor la realitat actual que volem estudiar.

La història del Tibet, hom considera que neix durant el segle VII, amb el mític regnat de Songtsän Gampo, fundador de l’imperi tibetà, i impulsor entre d’altres coses, del palau de Potala. Durant els segles que segueixen a partir d’aquest moment i fins gairebé el segle XVIII, la Xina i el Tibet porten camins històrics diferenciats, on es donen relacions d’igual a igual, donada la seva proximitat geogràfica. No és doncs, fins a que els manxús prenen el poder (Xina), que el Tibet es veurà afectat per les ambicions territorials de la dinastia Qing. Tot i això, els tibetans i el Dalai Lama (màxim representant polític i religiós) gaudiran encara d’una certa llibertat, ja que el poder manxú tan sols s’establí a la zona com a un protectorat, a la pràctica poc influent.

Així arribem al segle XIX, amb una progressiva decadència de la dinastia Qing i amb l’ascens dels colonialismes europeus, concretament de Gran Bretanya, la qual intenta a principis del segle XX fer-se amb el domini del Tibet, partint de les seves possessions a la India. El domini britànic s’estableix al Tibet de forma efímera i amb un escàs interès per part de les autoritats angleses que realment el que volien era evitar que la zona caigués en mans russes. Un cop solucionat això, Londres es desfà del control sobre el Tibet i reconeix la sobirania xinesa sobre el territori tibetà. Aquest serà un dels punts de partida del conflicte actual.

Durant la primera meitat del segle XX (a partir de 1911), els tibetans gaudeixen d’una certa llibertat i autonomia, emparada en el Dalai Lama i que en breus es veurà troncada pel poder xinès, el qual evoluciona durant aquest època a passos gegants.

Tot i així durant la República de Chiang Kai Chek, el Tibet continua gaudint de certes llibertats, tot i està sota la sobirania xinesa, ja que la Xina en aquells moment està ocupada en altres aspectes més rellevants per a la seva supervivència. Cal destacar la rellevància que va tenir en aquest sentit, l’acord de Simla, entre la Xina, Tibet i Gran Bretanya, on el govern xinès, tot i les proposicions britàniques i les ambicions tibetanes, es nega per complet a cedir en matèria d’autonomia i llibertats respecte al poble tibetà. Però no serà fins a l’arribada al poder dels comunistes, amb Mao al capdavant, quan les tensions sinotibetanes augmentaran de manera considerable i el que fins aleshores s’havia anat mantenint, ara es veurà violentament alterat, fins a dia d’avui. Em refereixo evidentment al respecte pel poble tibetà i per les llibertats d’aquest, les quals des del primer moment (1950) es veuran amenaçades.

Mapa del Tibet històric on es pot veure tot el territori cultural tibetà. Dividit en tres províncies: U-tsang a l’actual Regió autònoma del Tibet; Amdo a l’actual província xinesa de Qinghai; i Khan, a Sichuan i Yunan, províncies de l’actual Xina també.

Com que no es tracta  aquí de fer un seguiment exhaustiu i detallat del procés històric, miraré ara d’aportar algunes reflexions que crec interessant posar de manifest i que a l’hora serviran per a informar al lector, pressuposant però, que hom ja té un cert coneixement de base sobre el tema i que per tant no és necessari repetir la història ja coneguda o les dades expositives del conflicte.

El que ha de quedar clar, és que si actualment parlem de conflicte, és per que encara no s’ha trobat una solució adient per al poble tibetà i doncs aquest continua patint la repressió i la manca de respecte per la seva cultura i llibertat. El gran gegant asiàtic porta a terme des de desprès de la nefasta i esbojarrada Revolució Cultural (1966), una política d’ocupació repressiva, en busca de la dissolució definitiva de la cultura i el poble tibetà, mitjançant com dic, la més crua repressió (tot i que en ocasions, aquesta es tracti de dissimular, cara la comunitat internacional).

El XIV Dalai-lama, Tänzin Guimatso. L’any 1959 va veure’s obligat a exiliar-se del Tibet i buscar refugi a la veïna Índia. Després de més de quaranta anys d’insistir en la no-violència com a mètode de resistència, a l’any 1989 li va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau.

Per la seva banda el govern tibetà a l’exili (Darhamsala , India), amb el Dalai Lama al capdavant, prossegueix ferm en la seva política basada en la resistència no violenta, tant influenciada per Gandhi i que tant poques aportacions pràctiques a portat al poble tibetà, tot i provocar l’admiració de la comunitat internacional. Això porta a la frustració dels tibetans i del propi Dalai Lama, el qual però sempre ha criticat qualsevol acció armada, com algunes de les que va portar a terme el  Tibetan Youth Congress, que sí defensa una resistència més activa (i des de l’exili òbviament).

La comunitat internacional, més concretament les Nacions Unides (ONU) com a òrgan de govern internacional, mai a mostrat una voluntat clara de posar fi al problema tibetà, el qual més bé ha anat arraconant. Això passa per la marcada organització antidemocràtica de la institució mundial o millor dit, de les institucions mundials (ONU, FMI, i diplomàcies de les principals potències internacionals), en les que Xina hi té un pes més que rellevant. Caldria tenir en comte també els interessos que la Xina (i algunes potències més) té al territori tibetà, pels quals resulta impossible a dia d’avui cedir davant els clams d’autonomia –ja no de independència- del poble tibetà de dins i de fora les fronteres. Un exemple clar, és el cas dels recursos naturals, tals com l’aigua i el liti, per citar alguns dels més importants.

Tots els grans rius de l’Àsia (Riu Groc, Iantg-tse, Mekong, Indus, Ganges, etc.) tenen les seves fonts a l’altiplà tibetà, la qual cosa interessa intensament a la Xina, que tracta de tenir el monopoli total de l’aigua, de vital transcendència per a una de les primeres potències mundials del segle XXI. A més el territori real del Tibet -allà on perviu la cultura tibetana- representa un 25 % del territori total de la Xina (com es pot veure al mapa de més adalt), fet que impossibilita encara més cap tipus de negociació per part de la Xina.

Sembla ser doncs, que en una situació tan desfavorable com l’actual, l’única sortida possible recau en els propis tibetans, que mitjançant la fidelitat màxima a la seva cultura (la religió i la llengua juguen un paper molt important en aquest sentit), segueixen lluitant i resistint per mantenir viva la seva flama. Ni la cobdícia, ni la força violenta, ni l’engany polític, podran combatre la paciència i fermesa del poble tibetà.

Bandera del Tibet. Dissenyada sota les instruccions del XIII Dalai-lama. El triangle blanc representa un cim nevat del País de les Neus. Els sis raigs vermells i blaus representen les sis tribus originals del Tibet. El sol, font de llum, de prosperitat. I els dos mitològics lleons de les neus, que representen el poder religiós del país. Les tres joies: Dharma (doctrina), Buda i Shanga (comunitat). A sota l’equilibri dels principis morals, i tot envoltat per una franja groga, símbol del resplandor que signifiquen les ensenyances de Buda. Actualment, la seva possessió o exhibició està durament penada per la llei xinesa.


[1] Alay, J.LL. Tibet, el país de la neu en flames. Ed. Universitat de Barcelona. Barcelona, 2010.

Woeser, T. El Tibet trenca el seu silenci. Causes i realitat d’una revolta. Ed. Pagès editors. Lleida, 2008.

[2] “Alerta 2011. Informe sobre conflictos, Derechos Humanos y construcción de paz”. Escola de Cultura de Pau. UAB. Editorial Icaria. Barcelona, 2001, p.53. A Medrano, A. El conflicto de Tibet. Pàg. 7.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s